dilluns, 3 de gener de 2011

Tema 8 Pensament Contemporani

Tema 8

Pensament contemporani.

Paradigmes científics, corrents filosòfics.

Paradigmes científics:
Thomas S. Khun (1962) definia paradigma com a conjunt de realitzacions científiques
universalment reconegudes que durant un cert temps proporcionen models de problemes i llurs solucions a la comunitat científica. En la recerca pedagògica es correspongué a la determinació dels tres paradigmes científics que clàssicament ofereixen la consistència per ser representatius de fites científiques en educació.

Davant d’això, quan tots els paradigmes proporcionen idees vàlides per a la investigació,
les tensions entre ells o els dubtes de pertinença poden angoixar l’investigador. Concebut des d’aquest punt de vista, es pot viure com a una limitació el fet d’emmarcar-se com a autor en una determinada racionalitat científica, perdent totes les aportacions vàlides de les descartades. Tampoc es tracta de prendre un posicionament eclèctic que només reculli les virtuts paradigmàtiques i en defugís els defectes.

Model racional positivista: orientat en els resultats.
Thomas S. Khun (1962) definia paradigma com a conjunt de realitzacions científiques
universalment reconegudes que durant un cert temps proporcionen models de problemes i llurs solucions a la comunitat científica. En la recerca pedagògica es correspongué a la determinació dels tres paradigmes científics que clàssicament ofereixen la consistència per ser representatius de fites científiques en educació.

Davant d’això, quan tots els paradigmes proporcionen idees vàlides per a la investigació,
les tensions entre ells o els dubtes de pertinença poden angoixar l’investigador. Concebut des d’aquest punt de vista, es pot viure com a una limitació el fet d’emmarcar-se com a autor en una determinada racionalitat científica, perdent totes les aportacions vàlides de les descartades. Tampoc es tracta de prendre un posicionament eclèctic que només reculli les virtuts paradigmàtiques i en defugís els defectes.

La societat positivista, però, és una entitat independent a l’home. Es manté per processos impersonals que funcionen gairebé com lleis científiques. A les institucions educatives se’ls demana, per exemple, l’acompliment de les funcions per tal que la societat sobrevisqui. El positivisme es posiciona per damunt de la vida social, en un procés d’enginyeria que la permet construir.

Educativament, l’aplicació del paradigma positivista es sintetitza en el tractament d’un conjunt de mitjans destinats a una finalitat definida. Per a l’assoliment d’aquesta finalitat existeixen diferents opcions i la investigació educativa ha de valorar-ne l’eficàcia i la utilitat.
Els ensenyants consideren els seus coneixements com a instruments de producció d’aprenentatge i la destresa professional es redueix al disseny de les millors seqüències per conduir els alumnes als resultats previstos. És possible produir lleis científiques de les situacions educatives, utilitzables per prendre decisions objectives sobre determinades intervencions pedagògiques. El valor predictiu de les teories científiques els dóna el seu interès pràctic: assolir els objectius educatius desitjables. La teoria guia la pràctica en formular prediccions sobre el que passaria si es modifiquessin aspectes de les situacions educatives.

Model Hermenèutic- interpretatiu de la realitat subjectiva.
Parteix de la creença que les interpretacions subjectives dels participants són constituents
de la ciència. Té el seu basament metodològic en l’hermenèutica que, en un principi, no era més que una tècnica general d’interpretació dels significats dels textos desenvolupada pels teòlegs del segle XVII per a l’enteniment correcte de la lectura de la Bíblia.

Tejedor Campomanes (1993), basant-se en Gadamer, sintetitza l’hermenèutica en els següents punts:

a) Lluitar contra els prejudicis engendrats per les tradicions comunament acceptades.
b) Interpretar correctament la «distància històrica» dels textos, o sigui, la relació existent entre el moment en què s’escriuen i el significat que poden prendre quan es llegeixen posteriorment.
c) Entendre la comprensió com una experiència dialèctica i, com a diàleg, necessita de fonaments lingüístics.

L’hermenèutica és, en primer lloc, un exercici de sospita i, en segon lloc, una restauració del sentit. La ciència social interpretativa s’ocupa de l’enteniment interpretatiu de l’acció social, caracteritzada pel significat subjectiu, el fet de tenir un sentit per al participant.

Aquest significat subjectiu és el que permet diferenciar l’acció humana de la conducta
humana. La conducta humana seria el comportament dels homes equiparable als objectes, el seu moviment físic aparent. En canvi, l’acció humana és el que realment constitueix el comportament humà, perquè es caracteritzen per tenir un determinat sentit per a qui les realitza. Observar les accions de les persones no es redueix, doncs, a prendre nota dels moviments físics visibles de l’actor, sinó que és necessària la interpretació, per part de l’observador, del sentit que configura la seva conducta. Així, identificar correctament els motius o intencions és entendre el significat subjectiu. Les accions, a diferència del comportament dels objectes, incorporen les interpretacions de l’actor, i han de ser descobertes per la ciència interpretativa.

La realitat social concebuda en aquest paradigma es caracteritza per posseir una estructura intrínsecament significativa; la societat només és real en la manera que els seus membres la defineixen com a tal. El paradigma interpretatiu, contràriament al positivista, es veu a l’interior de la vida social, però és incapaç de transcendir-la o de dirigir-la. Comprensió, significat i acció esdevenen les paraules clau d’aquesta racionalitat científica.

Carr i Kemmis (1988) escriuen que educativament es concreta en un plantejament pràctic. L’educació es dóna en situacions complexes, fluïdes i reflexives que no permeten la sistematització. Els processos educatius s’han de resoldre en la deliberació pràctica i en la intervenció mesurada i raonada. La pràctica no es deixa reduir al control tècnic. El paradigma interpretatiu planteja la direcció i redirecció espontània i flexible de l’aprenentatge, orientada a incidir en cada situació particular, actuant-hi de manera mesurada amb veritat, justícia i saviesa (phronesis, en l’ètica d’Aristòtil).

La teoria interpretativa pretén revelar el significat de les formes particulars de la vida social. La teoria posada a disposició dels participants, revelarà les regles i supòsits pels quals actuen, els ‘il·lustrarà’ sobre el significat de les accions. La teoria no esdevé un sentit únic vers la pràctica, sinó que hi ha una fluïdesa bidireccional entre teoria i pràctica, retroalimentant-se. La teoria es relaciona amb la pràctica per l’autoreflexió que exigeix la coherència de la investigació educativa i la subsegüent confirmació de la mateixa per part dels participants. La innovació es concreta a reduir els problemes de comunicació entre els participants, les accions de les quals
s’interpreten, i reconsiderar les creences i actituds dels mateixos individus participants.
"La “ciencia social crítica” es, por tanto, la que sirve al interés “emancipatorio” hacia la libertad y la autonomía racional. Pero si, como admite Habermas, autor reflexión y entendimiento pueden estar distorsionados por las condiciones sociales, entonces la realización de la capacidad racional de auto emancipación de los seres humanos sólo será realizada por una ciencia social crítica capaz de dilucidar esas condiciones y de revelar cómo podrían ser eliminadas."
 "la ciencia educativa crítica no es una investigación sobre o acerca de la educación, sino en y para la educación. Desde esa perspectiva podemos retornar al enfoque de la ciencia social crítica propuesto por Fay (...)

`Una teoría social crítica surge de los problemas de la vida cotidiana y se construye con la mira siempre puesta en cómo solucionarlos´.
(Carr y Kemmis, 1988, p. 149)

 
 
















Model sociocrític orientat al canvi social.
La racionalitat sociocrítica entén que les activitats educatives estan històricament localitzades: contextualitzades sobre un passat i projectant-se al futur. L’educació presenta un desenvolupament individual i social dels futurs ciutadans. Els actes educatius són ‘problemàtics’ en el sentit que l’aplicació pràctica s’ha de sotmetre a reconsideració per informar de judicis futurs. Així, el mestre ha d’acceptar l’examen sistemàtic de la seva tasca: planeja amb deteniment, actua deliberadament, observa les conseqüències de l’acció i reflexiona críticament sobre les limitacions de la situació. Metodologies de recerca educativa basades en l’anomenada investigació-acció, on l’investigador no es deslliura de la seva implicació pràctica, allunyant-se dels tractaments asèptics i pretesament neutres de la recerca experimental. Qui investiga en l’acció és també corresponsable de la seva intervenció docent perquè precisament el mou el seu propi interès a millorar i comprendre allò que ensenya. Carr i Kemmis (1988), conclouen que la missió principal és emancipar els ensenyants de la submissió a la tradició, proporcionant-los recursos per reflexionar sobre les inadequacions conceptuals. Abandonar l’actitud irreflexiva adoptant una postura crítica enfront dels
credos establerts, sense substituir les teories existents, però millorant-les.

Model Emergent o experiencial transconscient, com a projecte existencial. (Teixidó)
És la nova concepció de l'objectivitat científica basada en una renovada teoria de la racionalitat, i que posa de relleu el caràcter complementari, interdisciplinari i no contradictori de les ciències experimentals, que creen i manipulen els seus objectes, i les ciències humanes, que tenen com problema la descripció del sentit que descobreixen en les realitats.
L'objectiu serà aconseguir un tot integrat, coherent i lògic, que ens ofereixi una elevada "satisfacció intel·lectual", que és el criteri i meta última de tota "validació". La tendència a l'ordre en els sistemes oberts supera el caràcter simplista de l'explicació causal lineal i unidireccional i la llei de l'entropia, que posa davant del fet quotidià de l'emergència de la novetat i de l'imprevist, com a fonts de nova coherència.
Aquest model incorpora l’experiència d’un mateix a la totalitat dels models anteriors. Agafa la idea positivista de que l'individu forma part de la realitat social i al mateix temps fa que la persona pugui ser crítica davant de la societat segons les accions que ella com a subjecte du a terme en la realitat social.
Té en compte l’espiritualitat i l’aspecte religiós.

Corrents filosòfics

Modernitat:
En la sociologia de Michel Freitag, la modernitat és una manera de reproducció de la societat basada en la dimensió política i institucional dels seus mecanismes de regulació per oposició a la tradició, en la qual la manera de reproducció del conjunt i el sentit de les accions que es compleixen és regulat per dimensions culturals i simbòliques particulars. La modernitat és un canvi ontològic de la manera de regulació de la reproducció social basat en una transformació del sentit temporal de la legitimitat. En la modernitat l'avenir reemplaça al passat i racionalitza el judici de l'acció associada als homes. La modernitat és la possibilitat política reflexiva de canviar les regles del joc de la vida social. La modernitat és també el conjunt de les condicions històriques materials que permeten pensar l'emancipació conjunta de les tradicions, les doctrines o les ideologies heretades, i no problematitzades per una cultura tradicional.
En termes socials i històrics, no s'arriba a la modernitat amb el començament de l'Edat Moderna al segle XV, sinó després de la transformació de la societat preindustrial, rural, tradicional, en la societat industrial i urbana moderna; que es produeix amb la Revolució industrial i el triomf del capitalisme.
La superació de la societat industrial per la societat postindustrial s'ha donat a cridar postmodernitat. També s'ha introduït el terme transmodernitat per al món caracteritzat per la globalització.
Postmodernitat:
Postmodernitat és el nom donat sovint al període històric actual, en referència a l'estat econòmic, cultural i ideològic de la societat, en la mesura que es consideri com a període realment existent, posterior al de la modernitat (concepte, aquest darrer, similar, però no idèntic, al d'Edat contemporània). Segons certes escoles de pensament, el període de la modernitat hauria conclòs en el darrer quart del segle XX, substituït per la postmodernitat; altres consideren que el període definit com a postmodern no és sinó una etapa de la modernitat.
En un altre sentit, hom denomina també postmodernitat una sèrie de corrents o moviments ideològics, filosòfics, artístics, etc., que s'autoidentifiquen amb aquest període i el celebren
Segons un dels pioners de l'ús del terme, el francès Jean-François Lyotard, la "condició postmoderna" es caracteritza per la fi dels metarelats, els grans esquemes explicatius haurien caigut en descrèdit i ja no hi hauria "garanties", atès que la ciència mateixa ja no podria ser considerada como a font da veritat (La condition postmoderne, 1979).
El filòsof francès Gilles Lipovetsky prefereix el terme hipermodernitat, perquè considera que, de fet, no hi ha hagut ruptura amb la modernitat, contra el que dóna entenent el prefix post. Segons Lipovetsky, els temps atuals són "moderns", però amb una exacerbació de certes característiques de les societats modernes, tals com l'individualisme, el consumisme, l'ètica, l'hedonisme i la fragmentació del temps i de l'espai.
Ja en 1980-1981 el filòsof alemany Jürgen Habermas relacionava el concepte de postmodernitat amb tendències polítiques i culturals neoconservadores i neoirracionalistes, decidides a combatre els ideals il·lustrats.
Quant al terme mateix de postmodernitat, n'hi hagué usos esporàdics des de mitjans segle XX, generalment amb valor pejoratiu. En sentit similar a l'actual comença a tenir una certa presència als anys seixanta i setanta en el món cultural anglosaxó, sobretot entre crítics literaris i artístics. L'èxit internacional del terme, però, es produí el 1979 amb l'obra ja esmentada de Lyotard, la qual comportà també la cristal·lització del concepte, omnipresent des de llavors.

Diferencies entre Modernitat i Postmodernitat:


Neoliberalisme:
El neoliberalisme es refereix a la filosofia política-econòmica que propugna la mínima intervenció d'organismes estatals sobre l'economia i la política. Així el paper de l'estat es redueix a garantir les llibertats individuals. Es focalitza en els mètodes de lliure mercat, en la disminució de les restriccions a les operacions de les empreses, i en l'establiment dels drets de propietat. Quant a les polítiques internacionals, el neoliberalisme a les relacions internacionals proposa l'obertura comercial per qualsevol mètode possible; l'obertura comercial es refereix a la creació de tractats de lliure comerç i la divisió internacional del treball, cap a una integració econòmica.
El neoliberalisme ha estat una corrent de pensament econòmic i polític predominant en les polítiques implementades des de començaments de la dècada de 1970, consolidades durant els anys 80 i 90 del segle XX i encara plenament vigents avui en dia. El neoliberalisme refusa la possibilitat d'una intervenció positiva de l'estat en l'economia (que pugui complementar la iniciativa privada), centrant el paper d'aconseguir el progrés econòmic i fins i tot, en casos extrems, la justícia social en el foment del lliure-mercat i la reducció de les restriccions a les decisions de les empreses. Els seus defensors afirmen que els guanys nets obtinguts mitjançant l'intercanvi en el lliure-mercat capitalista superen els costos en tots els casos.

Utilitarisme:
una ètica que considera que la finalitat de l'acció humana -i específicament la felicitat que s'aconsegueix a través de les accions humanes- està vinculada a la realització d'accions útils. D'una manera un xic simplificadora, podríem definir l'utilitarisme com l'ètica que afirma què és bo allò que ens útil per a ser feliços. En aquest sentit és una variant del conseqüencialisme. Hem de mesurar els nostres actes per les conseqüències (útils o inútils) en vistes a la felicitat que provoquen en nosaltres i, sobretot, en la societat. Històricament, l'utilitarisme ha estat una filosofia amb importants implicacions polítiques: va inspirar l'Estat del Benestar (Welfare State) que es va imposar als Estats Units en la dècada del 1930 i a Europa Occidental després del 1945. També va representar, sovint sense confessar-ho explícitament, un ingredient important en les diverses ideologies socialdemòcrates al segle passat.
L'utilitarisme defensa que es pot arribar a un ordre moral a través dels desigs, diversos i contradictoris, dels individus, si s'assumeix la pràctica com a criteri d'avaluació de la realitat. En aquest sentit és una filosofia objectivista. Ordenar, educar i avaluar la realitat a partir de la praxi es fa possible, bàsicament, perquè s'evita qualsevol element de subjectivitat extrema en la praxi humana. Els individus valen pel que fan i no pel que representen. O com dirà Bentham: cadascú val per u i només per u. En aquest sentit és una teoria radicalment democràtica que posa les semblances -i l'opinió comú- per sobre de tota consideració qualitativa.

Característiques de l'ètica utilitarista.
L'utilitarisme implica una teoria del coneixement, una sociologia i una ètica, sovint difícilment destriables. El denominador comú és la idea que hem de ser feliços fent el que és útil. Tècnicament podem parlar d'una ètica amb quatre característiques:

1.- Teleològica: és a dir, creu que les accions humanes prenen sentit per la seva finalitat. La finalitat a la qual s'adrecen les accions humanes és, estrictament, "ser feliç". La utilitat, per ella mateixa, no és cap finalitat sinó un instrument o una eina. L'útil és instrumental: és bo perquè ens fa feliços. La llibertat -estudiada per John Stuart Mill- tampoc no és, per ella mateixa cap finalitat, sinó un instrument imprescindible per a la felicitat, en la mesura que crea diversitat. 

2.- Conseqüèncialista: o, en altres paraules, considera que el bé ha de ser avaluat per les seves conseqüències. Sabem que l'útil és bo perquè podem avaluar les conseqüències d'haver fet aquesta tria. És important indicar que no totes les variant de l'utilitarisme són hedonistes. La utilitat pot ser simplement definida com l'indicatiu de satisfacció de les preferències d'un individu, tot i que potser aquesta satisfacció no es concreti en una experiència de plaer.

3.- Prudencial: la primera condició per a assolir la felicitat i el primer criteri d'utilitat és la prudència. Allò útil sempre tindrà alguna relació amb la societat en què es pretén ser feliç. D'aquí que algun cop l'utilitarisme sigui considerat relativista.

4.- Agregativa: val a dir, els utilitaristes creuen que es pot fer alguna mena de càlcul o de suma de plaers o
de felicitat. 

Ecologia:
Reutilitzar, reduir, reciclar.

Al principi, Haeckel entenia per ecologia a la ciència que estudia les relacions dels éssers vius amb el seu ambient, però més tard va ampliar aquesta definició a l'estudi de les característiques del mitjà, que també inclou el transport de matèria i energia i la seva transformació per les comunitats biològiques.

Sostenibilitat:
La sostenibilitat és un concepte econòmic, social i ecològic complex entorn de les relacions entre les societats i el medi ambient. Pretén ser una manera d'organitzar l'activitat humana de manera que la societat i els seus membres siguin capaços de satisfer les seves necessitats i expressar el seu potencial màxim en el present al mateix temps que es manté la biodiversitat i els ecosistemes naturals, i planejar i actuar per poder mantenir aquests ideals indefinidament. La sostenibilitat afecta a tots els nivells organitzatius, des del barri fins al planeta sencer.

Comunitarisme:
El comunitarisme com a filosofia apareix a la fi del segle XX en oposició a determinats aspectes de l'individualisme i en defensa de fenòmens com la societat civil. No és necessàriament hostil al liberalisme, no obstant això, centra el seu interès en les comunitats i societats i no en l'individu. Els comunitaristes creuen que a la comunitat no se li dóna la suficient importància en les teories liberals de la justícia. La qüestió sobre què és prioritari (l'individu o la comunitat) és essencial per a analitzar la major part dels problemes ètics del nostre temps: sistema sanitari, avortament, multiculturalisme, llibertat d'expressió, etcètera. Fonamentalment s'utilitza el terme en dos sentits:
·         El comunitarisme filosòfic considera que el liberalisme clàssic és ontològicament i epistemológicament incoherent, i s'enfronta al mateix en dos terrenys. A diferència del liberalisme clàssic, que construeix les comunitats com originades per actes voluntaris d'individus anteriors a les mateixes, remarca el paper de la comunitat en la tasca de definir i formar als individus
·         El comunitarisme ideològic és una ideologia que subratlla el dret de la majoria a prendre decisions que afectin a la minoria.
Una tercera possibilitat és el comunitarisme sensible (Responsive Communitarianism) que practica Amitai Etzioni del moviment israelià dels kibbutz, que afirma simultàniament els drets comunals i els deures individuals.                                                                                                              Alguns representants del corrent comunitarista són Robert Bellah,Charles Taylor, Michael Walzer, Alasdair MacIntyre.

Feminisme:
El feminisme o moviment feminista és el conjunt d'idees i accions que, al llarg del temps, busca afavorir els interessos de les dones en situacions de submissió al poder masculí per tal de modificar posicions de desigualtat i violència envers les dones.
El feminisme d'arrel il·lustrada reclama gaudir dels mateixos drets i deures que gaudeix l'home. Amb tot, actualment, també s'hi revisen els continguts del concepte de ciutadania en tant que està bastit sobre els paràmetres de l'androcentrisme.
El corrent feminista anomenat pensament i política de la diferència sexual busca transformar l'ordre simbòlic del patriarcat a través de la recerca d'un significat propi i lliure del fet d'haver nascut en un cos sexuat en femení o en masculí. Alhora, vol modificar transversalment les definicions sobre les quals se sustenta el patriarcat en l'esfera familiar, social, cultural i política des d'una manera pròpia de dir el món.
El feminisme bastit sobre la teoria del discurs planteja que el sexe és també una categoria d'anàlisi, per tant, hi cap la redefinició de les possibilitats que planteja. També demana fixar l'atenció en la reproducció d'escenes que alimenten l'ordre simbòlic patriarcal a fi de no sostenir-lo.
La historiadora Gerda Lerner ubica el naixement del patriarcat com un esdeveniment històric en el qual es documenta el principi de la subordinació de les dones a través dels sistemes polítics, legals, culturals, religiosos i socials. També documenta les diverses evidències de l'existència d'una consciència feminista a través de mil·lennis en diferents societats del món i de la història. En recopilar aquests escrits arriba a la conclusió de què el procés històric documentat i transmès com la història universal no afecta de la mateixa manera els homes i les dones. El coneixement desenvolupat a través de segles per dones amb consciència feminista va ser truncat una i una altra vegada. Les dones que reclamaven la subordinació o que es comportaven fora dels esquemes d'assignats al seu sexe, eren i van ser marginades. La falta d'ensenyament a les dones sobre els èxits d'aquelles que van ser reeixides a través de la història, és un dels factors que han contribuït a l'opressió de les mateixes. Així, va ser el segle XIX quan la consciència feminista es va començar a transmetre a altres dones i, s'inicia el feminisme com a moviment social i polític.
“És arribat el temps, Senyoreta, en què les lleis inflexibles dels homes no han d'impedir més a les dones de dedicar-se a les ciències i disciplines; em sembla que aquelles que siguin capaços, aniran a emprar aquesta honrada llibertat, la qual el nostre sexe en altres temps tant desitjava, a estudiar aquestes coses i mostrar als homes el mal que van causar al privar-nos del benefici i de l'honra que podrien en els advenir. I si algú arriba a l'etapa en el qual sigui capaç de posar les seves idees en el paper, hauria de fer-ho amb molt intel·lecte i no hauria de menysprear la glòria, però adornar-se amb ella abans del que amb corrents, anells i robes sumptuoses, les quals no podem considerar realment com a nostres excepte pel costum. Però l'honra que el coneixement ens portarà, no ens pot ser presa – ni per l'astúcia d'un lladre, ni per la violència d'enemics, ni per la durada del temps.”
Louise Labé: paràgraf d'una carta enviada per Louise Labé per a una amiga, la Clemence de Bourges, a Lió, el 24 de juliol de 1555, on la «Bella Cordonera» defensa alguns dels seus punts de vista
 
Sovint s'afirma que el feminisme va néixer a finals del segle XVIII i principis del XIX, quan la gent va començar a percebre que la dona era oprimida per una societat patriarcal. El moviment feminista té les seves arrels a Occident i especialment en el moviment de reforma del segle XIX. El moviment organitzat comença amb la primera convenció pels drets de la dona, a Nova York l'any 1848. Més d'un segle i mig més tard, el moviment ha crescut i ha adoptat diverses perspectives sobre el que constitueix la discriminació contra la dona. El primer moviment feminista és sovint anomenat la primera onada, i després de 1960, la segona onada.
















Persona i societat:

Cosmovisió:
La cosmovisió és el conjunt d'opinions i creences que conformen la imatge o concepte general del món que té una persona, època o cultura, a partir de la qual interpreta la seva naturalesa i tot allò que existeix. Etimològicament, el mot és un calc de la paraula alemanya Weltanschauung (de Welt, "món" i anschauen, "observar").
Una cosmovisió defineix nocions comunes, que s'apliquen a tots els camps de la vida, des de la política, l'economia o la ciència fins a la religió, la moral o la filosofia. Serveix per caracteritzar una comunitat en oposició a d'altres. Els estudiosos de la sociolingüística afirmen que la cosmovisió es plasma en la llengua materna de cada individu, de manera que idioma i construcció del món s'influencien mútuament.

Ha de constar dels següents elements mínims:
  • descripció del món, que inclogui explicacions sobre els fenòmens que s'hi esdevenen.
  • futurologia o preocupació pel destí del poble/raça humana.
  • conjunt de normes morals.
  • epistemologia, decisió sobre quines proposicions bàsiques són veritables.
Sentit de la Vida:
El sentit de la vida és l'explicació que intenten donar la filosofia o la religió al perquè de l'existència, responent a interrogants com la finalitat de l'ésser humà, el valor de la vida o la seva direcció. Constitueix la pregunta bàsica d'aquestes dues disciplines i s'aplica usualment només a la vida de l'home, ja que és l'única espècie que sembla tenir consciència i un autoconcepte prou desenvolupat com per voler trobar un sentit a la pròpia presència al món, lligat a una teleologia.
Les respostes han estat molt variades històricament i han aparegut a l'art, els mites, els cultes religiosos i el pensament racional i comprenen des de l'absència de sentit fins a la recerca de la felicitat, passant per la trascendència o altres intents de trobar un significat a la vida.

Angoixa:
L'angoixa és un estat afectiu de caràcter penós que es caracteritza per aparèixer com a reacció davant d'un perill desconegut o d'impressió. Sol estar acompanyat per intens malestar psicològic i per petites alteracions al organisme.
Lligat a l’educació la gent té por ja que l’educació no mostra la solidesa necessària per a dur a terme de la millor manera possible l’educació.

Autoajuda:
Autoajuda és un terme que es pot referir a un individu o a un grup que cerca millorar des del punt de vista econòmic, espiritual, emocional o intel·lectual.
L'autoajuda és un dels principis bàsics del cooperativisme.

Superstició:
La superstició és un terme usat per referir-se a un conjunt de creences no fonamentades i irracionals que poden estar basades en la fe, o relacionades amb el pensament màgic, per mitjà del qual el practicant creu que el futur, o la vinguda de certs esdeveniments, poden ser influïts per alguna de les seves creences.
Els crítics argumenten que la superstició no està basada en la raó i que neix de la ignorància. Moltes supersticions poden ser producte d'entendre malament la causalitat, o les estadístiques, ja que generalitzen excessivament (un dels problemes de la inducció) i el que és un exemple passa a tenir rang de llei en la saviesa popular. Suposen, per tant, un biaix cognitiu de focus i d'atribució errònia de causalitat.

Religiositat:
La religiositat, en el seu sentit més ampli, és un ampli terme sociològic, filosòfic i religiós utilitzat per a referir-se als vàries aspectes de l'activitat religiosa, la dedicació i la creença (en determinada doctrina religiosa). Es podria dir que la religiositat s'ocupa de com són les persones de religioses i com són les persones religiosament.

Laïcitat, secularitat:
El laïcisme és una posició d'autoafirmació basada en què les societats i els estats s'han de mantenir independents de la religió, la qual s'ha de desenvolupar, si cal, en l'àmbit privat i personal. El laïcisme doncs, és el sistema que exclou qualsevol mena d'església de l'exercici del poder polític, administratiu o educatiu entre d'altres. Les seves arrels estan fonamentades en l'humanisme renaixentista i en els canvis de la  

Laïcisme a l’escola:
Laïcisme a l'escola és fomentar l'estructura de valors que han de permetre la llibertat individual per optar i actuar en cadascuna de les inflexions importants de l'existència humana, segons les prioritats que considera cadascú a la seva pròpia vida, a les relacions personals, a les creences, a l'afectivitat, a les voluntats, i canviar-les si així ho considera convenientment. És suprimir tota ingerència externa que suposi una barrera a l'autorrealització.
Per tant, s'entén la laïcitat com a mètode que afavoreixi la persona lliure i en faciliti la pràctica. Aquesta pràctica dels drets de llibertat que sovint es veu impedida per les diverses situacions sociopolítiques (i no cal per això que pensem exclusivament en règims dictatorials, que és el que hom sol fer, sinó que es comenci a reconèixer les nombroses limitacions que també estableixen les polítiques anomenades "democràtiques") les quals són capaces d'elaborar uns redactats meravellosos sobre els drets, però que no possibiliten (tot al contrari, neguen) el seu real exercici.
Es parteix també de l'antidogmatisme com a plantejament per tal d'eliminar les veritats absolutes i les manipulacions que es duen a terme en nom d'aquestes. Des de la laïcitat es pot parlar de relativisme com a conjunt de veritats provisionals pel desenvolupament del pensament independent i racionalista.
Opta també per la tolerància, acceptant el pluralisme i la diversitat d'ideologies, el que no significa que totes siguin vàlides, naturalment se'n poden excloure aquelles que es basen en la supressió de la pròpia tolerància o de les llibertats personals i/o socials.
El secularisme és la tendència a ignorar o a negar els principis de la fe i la religió en la interpretació del món i de l'existència. En deriva el sistema moral laic (introduït vers el 1850 per George Jacob Holyoake) que interpreta i ordena la vida d'acord amb els principis de la raó, sense recórrer a la fe en Déu, i que prona la separació entre el poder de l'estat i el de l'església.

Consum:
El consum és el fet de consumir béns i serveis amb l'objectiu de satisfer les necessitats o els desitjos dels consumidors, o per ser utilitzat en la producció per les empreses.
En termes purament econòmics s'entén per consum l'etapa final del procés econòmic, especialment del productiu, definida com el moment que un bé o servei produeix alguna utilitat al subjecte consumidor. En aquest sentit hi ha béns i serveis que directament es destrueixen en l'acte del consum, mentre que amb uns altres el que succeeix és que el seu consum consisteix en la seva transformació en altre tipus de béns o serveis diferents.
El consum, per tant, comprèn les adquisicions de béns i serveis per part de qualsevol subjecte econòmic (tant el sector privat com les administracions públiques). Significa satisfer les necessitats presents o futures i se li considera l'últim procés econòmic. Constitueix una activitat de tipus circular mentre que l'home produeix per a poder consumir i el consum genera producció.
Actualment ens trobem en una societat de consum.

Consumisme:
La paraula consumisme és un terme que s'utilitza per descriure els efectes d'igualar la felicitat personal a la compra de béns i serveis o al consum en general. El cas és exemplificat per la frase com més consumeixo, més feliç sóc. També es refereix al consum desmesurat de béns i serveis en la societat contemporània que impacta en els recursos naturals i l'equilibri ecològic de manera seriosa.
El consumisme es veu incentivat principalment per:
  • La publicitat, que en algunes ocasions aconsegueix convèncer al públic de que una despesa és necessària quan abans es considerava un luxe.
  • La predisposició d'usar i tirar de molts productes,
  • La baixa qualitat d'alguns productes que comporten un període de vida relativament baix, encara que són atractius pel seu baix cost, a llarg termini surten més cars, i son més nocius per al medi ambient.
  • Algunes patologies com l'obesitat o la depressió que ens fan creure més fàcilment en la publicitat enganyosa, pensant que podem resoldre els nostres problemes consumint indiscriminadament aliments, begudes, articles miraculosos i d'altres tipus de productes.
  • El rebuig inadequat d'objectes que poden ser reutilitzats o reciclats, ja sigui per nosaltres o per altres.
  • La cultura i la pressió social.


La llibertat? La meva vida?
La vida que passa per nosaltres, que ens ha estat donada, que podem donar-la que no podem canviar per una altra que no ens la podem quedar en conserva la meva llibertat com a decisió i voluntat és potser el més real petites decisions que poden girar (angle) la direcció de la societat, de la cultura, del nostre món la meva llibertat ! la vida !

Feina conjunta amb Miriam Aljama i Celia Arcos

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada