dilluns, 24 de gener de 2011

Tema 13 Centres amb sistema pedagògic propi

Tema 13
Centres amb sistema pedagògic propi

La institució escolar és una realització pedagògica:
-          Bases científiques (neurociència,psicologia, sociologia),
-          Intervenció dissenyada (pedagogia, didàctica, orientació escolar)
-          Organització comú (administració, economia, gestió de personal) 
En un sistema amb consistència interna i adequació externa al context on es realitza.

La institució escolar: és una estructura social i política destinada a l'educació, en el primer grau (escoles maternal, escoles elemental, nens discapacitats) i el segon grau (col·legis, liceus). Es pot insistir sigui - jurídicament - sobre les lleis, els costums, les organitzacions, sigui - sociològicament - sobre les associacions humanes, les creences col·lectives, les pràctiques institutives, les rutines socials, els papers. Una institució ha sempre una finalitat i una estabilitat.
La institució escolar no pot estar absent ni aliena a l'impacte que les condicions soci-ambientals provoquen en el desenvolupament dels nens des d'edats molt primerenques i que marquen el seu futur escolar.
Els seus desencadenants determinaran les diferències en la igualtat d'oportunitats amb que els nens ingressaran a l'escola.
La formació centrada en l'escola, pot definir-se com “el conjunt d'accions educatives contínues que es polaritzen en l'interès, les necessitats i els problemes directament lligats al seu paper i a les seves responsabilitats en un lloc escolar específic”.
Institucions: són mecanismes d'ordre social i cooperació que procuren normalitzar el comportament d'un grup d'individus (que pot ser reduït o coincidir amb una societat sencera). Les institucions en aquest sentit transcendeixen les voluntats individuals a l'identificar-se amb la imposició d'un propòsit en teoria considerat com un bé social, és a dir: normal per a aquest grup. El seu mecanisme de funcionament varia àmpliament en cada cas, encara que es destaca l'elaboració de nombroses regles o normes que solen ser poc flexibles.
Es una forma o una estructura social establerta per la llei o el costum, un junts socialment organitzat on s'exerceixen les funcions públiques, un sistema organitzat i estable que vertebra activitats socials (per exemple l'ensenyament, o la justícia, el treball…).
Escola: institució que es dóna per missió de transmetre els sabers, d’educar també, i d'afavorir la inserció social o mateix professional.
Sistema pedagògic: Que la institució escolar tingui sistema pedagògic vol dir que la seva organització, els seus mètodes i totes les accions estan pensats i travats en relació amb el conjunt, de manera que en modificar una acció cal reajustar-ne d’altres per a
evitar una descompensació del sistema. El sistema pedagògic és totalment necessari
en institucions on laboren conjuntament quinze, trenta o cinquanta professionals
i els alumnes són atesos per un cert nombre d’aquests simultàniament, nombre que encara s’incrementa més si considerem els diferents cursos escolars que passarà cada infant.

Rectángulo redondeado: En un sistema pedagògic no es poden introduir modificacions en unes variables sense ajustar, equilibrar i revisar altres variables que hagin pogut quedar descompensades, i per això les modificacions no poden ser dictades des de fora amb caràcter prescriptiu. La normativa administrativa legal s’ha de reduir al mínim necessari segons les opcions i decisions de política de l’educació que comprometen el conjunt de la societat i s’ha de deixar que les decisions pedagògiques es prenguin en cada institució escolar amb sòlida fonamentació científica, amb atenció —això sí— a les decisions polítiques i amb la finalitat de respondre a les necessitats dels alumnes. Cada institució escolar és un sistema pedagògic i ha de tenir la direcció cientifico - tècnica del procés.
La coincidència en la necessitat d’autonomia dels centres docents sembla generalitzada i ha estat un dels posicionaments inicials en els documents previs al debat del Pacte Nacional per a l’Educació. Des del nostre punt de vista aquesta autonomia és necessària per a una acció pedagògica adequada i eficaç, però si no es donen les condicions d’una pedagogia consistent, de competència professional del conjunt de docents i de direcció experta i qualificada, l’autonomia pot ser un divertiment, un joc de diversificació que no condueixi enlloc.

Revista Catalana de pedagogia 

 Autonomia dels centres i equips de Mestres/Professors que tenen reconegut un sistema pedagògic.


S’ha d’estimular la renovació pedagògica que surt de dins de la institució escolar, que té iniciativa interna. No s’ha de procedir, doncs, per convocatòria pública. La regulació política ha de ser oberta i ha d’afavorir la iniciativa pedagògica.
L’autonomia del centre com a capacitat de donar aquest mateix resposta a les necessitats del seu entorn s’ha de completar amb la retuda de comptes amb relació als processos educatius i amb l’aprenentatge dels alumnes com a valor afegit per a la institució escolar, sense comparar resultats d’un centre amb l’altre.
Aquests centres amb un reconeixement específic no estarien sotmesos a la regulació
política basada en controls normatius, uniformes, innecessaris quan la iniciativa amb responsabilitat sorgeix del propi equip docent. Caldrà la declaració pública del sistema pedagògic quan hagi estat reconegut pel Departament d’Educació, que farà públic el catàleg de centres i l’actualitzarà periòdicament.

L’autonomia de la institució escolar comença per l’autonomia pedagògica que els professionals demostren amb la seva iniciativa. Amb el reconeixement d’aquesta poden gaudir d’autonomia organitzativa (horaris, vinculació d’àrees de coneixement, activitats de projecció...). Posteriorment s’ha de poder assolir una major autonomia de gestió econòmica. En darrer terme i fonamentant-se en el projecte pedagògic, els centres poden tenir autonomia per a definir les necessitats de personal segons perfil que es faria públic i que seria seleccionat entre els candidats per una comissió mixta (centre: professor i pare-mare, patronat, ajuntament i Administració). La selecció de candidats s’ha de fer amb fonament, casant el perfil prèviament definit amb el candidat que més s’hi adeqüi, evitant endogàmies i perfils fets a mida. El perfil s’ha de definir de manera múltiple: àrees de coneixement científic, competència específica en el perfil psicopedagògic (orientació psicològica, disseny de programes pedagògics, coneixements de neurociència...), i habilitats i recursos personals en relació amb activitats culturals (ex.: teatre, grafisme, excursionisme, muntatges de llum i so, contacontes, animació musical...). De manera general, el perfil dels professionals docents comporta competència cultural, pedagògica i lingüística, així com compromís social i ètic.
Per a entendre tot el sistema pedagògic i els centres amb autonomia hem de tenir en compte diversos puns:
-          Aportacions dels sistemes pedagògics del S.XX
-          Marc de la política i legislació en una societat.
-          Necessitats generals dels ciutadans.
-          Necessitats particulars de grups socials o d’alumnes.
                  
Aportacions dels sistemes pedagògics del S.XX

L’ Escola Nova o Escola Activa Els 30 punts de Ferrière (1913)
Mirar temes anteriors al Portafolis 1

Globalització i Centres d’interès (Decroly, 1907)
Mirar temes anteriors al Portafolis 1

Desenvolupament i maduració de la primera infància a la llar
d’infants i al parvulari (Montessori, 1907)
Mirar temes anteriors al Portafolis 1

Mètode de projectes (Kilpatrick, 1918)
William-Heart Kilpatrick, mestre, professor de matemàtiques, professor de l’ Institut de Pedagogia de New York, Universitat de Columbia. Col·laborador pràctic amb Dewey teoritzador.
L’aprenentatge s’ha de basar en experiències significatives i així l’estudiant que comprèn planifica i produeix amb iniciativa. L’estudiant ha de seguir quatre fases:
proposta, planificació, elaboració i avaluació. El professor l’acompanya però l’estudiant du la iniciativa. Posa molt l’accent en la disciplina de treball individual sens perjudici dels interessos del grup.
Aquesta és la construcció de la Metodologia de Projectes sobre l’experiència escolar i com a tesi doctoral a la Universitat de Columbia (1918) Actualment inclou: projectes d’investigació social, sortides acadèmiques, elaboració de projectes, experiència de treball, tallers, metodologia EDT (diferents experiències i talents), sistema d’avaluació (d’alumnes i professors amb instruments). El mètode de projectes segueix l’esquema
general del mètode científic aplicat a l’ensenyament; en els assumptes socials l’experiment dóna lloc al diàleg intersubjectiu en successives aproximacions.

Pla Dalton d’individualització i contractes (Parkhurst, 1920)
Hellen Parkhurst, mestra d’escola rural que va afrontar la diversitat de nivells i
l’alt nombre d’alumnes en una mateixa aula, dissenya el Pla per a la denominada
Escola Universitària dels Infants de Dalton, Massachussets, USA.
Pla per a la individualització de l’aprenentatge de cada alumne que acudeix a l’aula de la matèria que està treballant. El programa d’aprenentatge es divideix en deu unitats mensuals, subunitats setmanals i diàries. Són les assignacions que els professors preveuen segons edat i capacitat dels alumnes. L’alumne subscriu un contracte previ segons les seves possibilitats que ha d’acomplir durant el mes. Els professors estan en aules especialitzades amb molts recursos documentals i d’experimentació segons la
matèria i els alumnes acudeixen a elles segons matèries on son orientats i tutoritzats.
No hi ha llibres de text sinó guions didàctics molt detallats i indicacions de consulta
bibliogràfica. L’alumne du un control de la seva feina en un full de pla de treball que el professor supervisa i confirma. Hi ha agrupacions de nivell similar i els alumnes poden o no coincidir a l’aula. L’alumne pot treballar en paral·lel a companys del seu grup de nivell i coincidirà en activitats de posada en comú (conferència). Hi ha per tant molt treball individual que desemboca en el grup on troba reconeixement.
El Pla Dalton és especialment adequat per a responsabilitzar alumnes d’educació secundària del seu procés d’aprenentatge.

Sistema Winnetka amb programes mínim i programa de
desenvolupament (Washburne, 1920)
Carleton-Wosley Washburne, mestre i doctor en educació, va
desenvolupar el sistema durant 24 anys a l’Escola de Winnetka, àrea de
Chicago, USA.
Washburne va ser el superintendent de les escoles de Winnetka mentre va seguir com a director a la primera escola on assajava el sistema. Volent superar que tota la classe hagi de fer la mateixa activitat ignorant nivell mental, diversitat d’aptituds i ritmes diferents dissenya un doble programa. El programa mínim, el contingut necessari per a la vida pràctica i activitats funcionals de les matèries bàsiques. Un segon programa per contribuir a la maduració i desenvolupament del talent individual de l’alumne amb activitats de grup i creatives. El sistema va ser dissenyat des de la pràctica seguida durant molts anys i presentada posteriorment com a construcció teòrica. Harmonitza la perspectiva individual i social de l’infant. Quatre principis: dret a desenvolupar aptituds i a adquirir coneixements; dret a viure una vida plena i alegre; el progrés de la humanitat depèn del desenvolupament dels individus; el bé de la societat depèn de la intensa consciencia social individual.

Pla Jena per a grups d’alumnes de diferents edats (Petersen, 1924)
Peter Petersen impulsa l’Escola Experimental de Pedagogia de la Universitat de
Jena, Turingia, Alemanya.
Petersen no segueix l’aspiració de l’època de fer grups homogenis d’edat o de nivell
(l’objectiu dels tests de Binet i Simon). L’escola s’organitza de manera familiar, com a “escola de vida”. Grups de nens i nenes de tres edats diferents que aprenen junts guiats pel mestre (7-9 anys, 10-12 anys, 13-15 anys, 15-17 anys). Cada curs promociona un terç del grup i s’incorpora un grup de petits; als 15 anys hi pot haver alumnes en un grup o altre segons les seves necessitats. Són grups evolutius amb tradició i renovació de la dinàmica del grup, prou estables i prou estimulats al canvi.
No escau la competitivitat, hi ha diferències naturals que tots aprenen a respectar, a viure com germans. Les feines es fan en grups de tres o quatre per interessos i amistat, per què no? Els programes d’aprenentatge són setmanals i el mestre els van assignant als alumnes i grups segons progressos. Formats de l’activitat.
- Entreteniments: conversa lliure, esbarjo...
- Jocs: sensorials, gimnàstics, rítmics, de llenguatge...
- Feina: assignació bàsica d’aprenentatges tècnics individuals (lectura, escriptura, càlcul...);Treball de lliure elecció en grups segons interessos guiats.
- Festes: realitzacions que es preparen i s’assagen com a representacions, música, recitats poètics, danses.
Nois i noies treballen ajudant-se en la feina individual i cooperant en la de grup. El mestre atén individualment, als petits grups i animant a emprendre feines interessants. Aquesta pedagogia basada en la vida comunitària va ser desgraciadament posada al servei del nacionalsocialisme del III Reich per al que la comunitat es basava en identitat de raça, de sang i de cultura excloent.

Mètode de treball lliure en grups i càrrecs socials (Cousinet, 1920)
Roger Cousinet mestre, pedagog, inspector d’ensenyament i professor de
pedagogia a La Sorboba, Universitat de París, va fer aportacions que avui tenen validesa.       
Cousinet és integrament pedagog atès que sempre ha partit de l’observació dels infants i de l’aula, ha estudiat a fons les aportacions de la psicologia i de la sociologia (havia estat alumne avançat de Binet i de Durkheim) i ha dissenyat pràctiques que ha experimentat de les que ha donat compte amb informe autocrític. És investigador que fonamenta la pedagogia en l’experiència i La clau cal veure-la en haver estat un gran observador dels alumnes en qualsevol lloc i també dels mestres a les aules.
Aportacions pedagògiques:
Mètode de treball lliure per grups. El mestre ha de proposar la feina i proporcionar
materials. Els alumnes s’agrupen lliurement però han de fer un pla de feina, encàrrecs individuals i posada en comú. Solament calen dues limitacions: estar sempre ocupat en la feina i arribar al final deixant-la acabada
Càrrecs i responsabilitats dels alumnes. Els alumnes tenen càrrecs rotatius que han de
complir al servei de tots i també càrrecs d’autogovern de la classe i de servei a l’escola. Tot dóna valor a la vida social.
El joc com a activitat de desenvolupament i aprenentatge. El joc és el treball de l’infant
com el treball ha de ser el joc de l’adult. L’infant és persona avui i cal fer-li confiança. No hem de veure l’infant com l’adult que encara no és, que serà un dia. Canvia la pedagogia de l’ensenyament per la pedagogia de l’aprenentatge i formula “l’aprendre a aprendre” per primera vegada. Critica els exercicis típicament escolars: lectura sil·làbica, la gramàtica, el dictat.. Cal aprendre amb l’experiència i aplicar les tècniques de la cultura. Els aprenentatges no han de ser passius sinó operatoris. El mestre no ha d’explicar tant i sí treballar amb els alumnes. Són indissociables la pedagogia de l’aprenentatge i la pedagogia de la socialització. Cousinet va integrar l’aprendre a conèixer i a l’aprendre a fer amb l’aprendre a ser un mateix i l’aprendre a conviure sense dissociació.

Pedagogia antroposòfica i no-autoritària. Escoles Waldorf (R. Steiner,
1921)
Rudolph Steiner filòsof creador de l’Antroposofia, inspirador de l’agricultura biodinàmica, creador artístic d’edificis, escultura i pintura, a petició dels treballadors, va fundar una escola a la fàbrica Waldorf.
Els principis pedagògics són els de l’Escola Activa. Primera infància: aprenentatge simbòlic i a través del joc, del ritme i la dansa. Segona infància: descoberta del món fent aprenentatges concrets amb curiositat extrema i col·laboració amb els altres. Adolescència: associació de coneixements concrets en explicacions generals, teories i síntesi de conceptes; obertura als valors, idealització d’herois i descoberta de contradiccions socials; impulsos inestables per dependència i independència dels adults i seguretat en el grup d’iguals.
Formes organitzatives pròpies de les escoles Waldorf són: continuïtat del mateix mestre educador durant anys, sols dues hores diàries dedicades a l’aprenentatge d’una matèria bàsica en períodes de quatre setmanes, formació pròpia dels educadors que han d’identificar-se amb la filosofia de la institució, participació intensa dels pares en la
vida institucional.
Aportacions específiques són: Educació artística. Se li dóna molta importància deixant lliure creativitat a l’infant. Eurítmia. La música viva, el cant, el ritme corporal, l’instrument musical (flauta dolça) són pràctiques diàries que afavoreixen la interiorització i la contemplació. Naturalisme i simbolisme religiós. Constantment oberts a la natura, als seus ritmes i estacions. Incorporen molts elements simbòlics com la llum, ofrenes, diorames amb representació d’éssers humans i espirituals o
imaginaris. La seva orientació coincideix molt amb els sistemes pedagògics de les escoles actives però conserva aquella preocupació per les ciències de l’esperit dels anys vint del segle XX.

Tècniques de l’Escola Moderna amb la Impremta (Freinet i
CEL/ICEM, 1927-1980)
Célestin Freinet mestre, decideix dedicar-se a l’escola de poble com a millor manera d’evitar un altre desastre com la Guerra de 1914 d’on ell en va sortir ferit de pulmó. Per compensar la seva fatiga en parlar, dissenya tot un sistema de treball autònom dels alumnes que anirà perfeccionant amb la seva esposa Élise i tot un moviment cooperatiu de mestres.
Freinet organitza l’aula en diferents taules de treball des del primer dia. Els infants de diferents edats podran: composar textos amb la impremta, preparar els seus textos lliures, dibuixar i estampar, fer càlculs amb suport material, màquines d’instrucció programada (operacions en paper enrotllat en capsa de sabates), preparar la correspondència amb infants d’altres escoles... La llarga estona diària de treball individual autònom i diversificat es completa amb sessions col·lectives de lectures (escollides i preparades per alumnes) i conversa posterior, correcció i millora de textos de companys abans d’imprimir-los, plantejament de problemes als que cal trovar solució. I sortides, observar el camp i els canvis estacionals, observar pagesos i artesans. Tot això serà feina ben feta i acabada que farà goig de veure (no com les llibretes escolars), s’explicarà i es dibuixarà al llibre de la vida, s’enviarà a escoles
corresponsals.
Tot això ho introduïa Freinet per intuïció, ho assajava i en fases avançades ho discutien en trobades cooperatives els mestres adherits. Però hi havia una gran base teòrica. Freinet havia estudiat a fons la psicologia evolutiva recent, les obres pedagògiques i els corrents de la nova pedagogia, havia viatjat per visitar escoles (Hamburg, Suïssa, URSS) i havia participat en congressos internacionals d’educació. Ell mateix va escriure molt, en un estil natural i fluid, a vegades narratiu fent parlar gent del poble, i darrera de tot hi ha una sòlida teoria pedagògica i fonamentació
psicològica. La intuïció arrancava de l’observació del treball i la cultura del seu temps. I veu quantitat d’instruments i tècniques que ell fa entrar a l’escola. La impremta premsa en primer lloc:
- Activitat manipulativa, analítica de les lletres una per una i composant al revés amb la gratificació d’un resultat màgic: còpies per a tots.
- Motivació per a escriure, correcció ortogràfica, gratificació. I així va entrar a l’escola la ràdio a l’aula per escoltar i transcriure, i la fotografia per il·lustrar, i l’electròfon reproductor de cançons i enregistrament orals, i el cinema per veure i entendre.
- També tècniques artístiques: reproduccions en limògraf, serigrafiats en pantalles de colors, telers manuals.
Les aportacions de la Pedagogia Freinet són conegudes però no necessàriament compreses com a integrants d’un canvi total de la vella classe organitzada en fileres i treball uniforme segons indicació del mestre. Va refusar formular un mètode i va practicar i difondre tècniques concretes: el text lliure, el mètode natural de lectura, el llibre de la vida, el mètode natural de càlcul, el mètode natural de dibuix, la impremta escolar, la correspondència interescolar, les màquines d’ensenyar aritmètica, les fitxes de treball individual, el pla de treball setmanal, la biblioteca de treball (alternativa al llibre de text).
És un canvi a l’aula i un canvi de l’escola. És la pedagogia del treball cooperatiu i un autèntic laboratori de pedagogia pràctica. I tot això per una escola del poble que formi tots els ciutadans. Hi ha un clar projecte educatiu. L’escola s’organitza a partir de la societat i els seus usos però s’espera que els alumnes d’aquesta escola siguin capaços de canviar la societat.
En la proposta de l’Escola Moderna de la pedagogia Freinet conflueixen: un projecte educatiu compromès per la infància i per la societat; unes tècniques didàctiques concretes amb intencions pedagògiques definides; una organització diversa i flexible capaç d’incorporar tot el que calgui (revistes, llibres no de text, instrucció programada, tallers d’art i tecnologia, ordinadors i impressió, fotografia, cinema...); inclou mètodes didàctics clars de lectura, de càlcul, de dibuix, però naturals, no artificiosos. Molta realització pràctica avaluable per evidències, poca teoria a la vista perquè està darrera de cada tècnica. I es percep la complementarietat de les tècniques: tot un sistema pedagògic doncs ho abasta tot. Un sistema obert, doncs està en constant interacció amb l’entorn social i de treball.
Cb1 Text lliure, conversa sobre l’actualitat, correcció col·lectiva del text lliure, anàlisi
semioticocomunicativa de vídeos, espots, seqüències de film
Cb2 La creativitat artística no ha de ser complementària. Els infants gaudeixen fent treballs minuciosos, entretinguts, activitat que asserena l’ànim.
Cb3 L’organització escolar pot incorporar progressivament ordinadors. No hi ha hagut aules exclusives d’informàtica ni calen tants ordinadors com alumnes per treballar tots alhora.
Cb4 Un ensenyament tant creatiu no va dubtar en incorporar la instrucció programada per a continguts d’exercitació regular, en capses de sabates als anys 60! Genial! A Catalunya ni el costós Programa Toham israelià de 1982 ha deixat rastre.
Cb5 ¿Qui dubta que s’aprèn a aprendre amb aquesta varietat de tècniques, una classe plena de recursos i el treball cooperatiu?
Cb6 Pla de treball individual i assemblea setmanal on es participa amb crítica iniciatives.
Cb7 D’entrada observació del propi entorn natural, agrícola i laboral. Sortides al camp,
sortides d’intercanvi amb d’altres escoles, visites a fàbriques i ciutats... Tot això és activitat escolar i queda reflectit en la feina de classe, en els reculls temàtics.
Cb8 No coneixem indicadors de competència social i ciutadana dels alumnes que han seguit pedagogia Freinet. Però si no l’assoleixen aquests, ¿l’assoliran més els alumnes uniformats, asseguts i escoltant, fent burla pel darrera, pispant allò que poden haver si no es deixa tancada la classe?

L’escola com a investigació (Tamagini, Pettini, Codignola, Ciari,
Lodi, Alfieri, Rodari, Tonucci i MCE, 1951-1980)
El Movimento di Cooperazione Educativa (MCE) d’Itàlia s’inicia l’any 1951 seguint l’orientació de Freinet i l’ Institut Cooperatif d’École Moderne (ICEM) constituint la Fédération Internacionale des Mouvements d’École Moderne (FIMEM).
Després de la Guerra Mundial, mestres italians confien que amb l’educació es pot reconstruir la ciutat i els ciutadans. L’orientació ideològica prima sobre tot: fer ciutadans competents i compromesos en la vida cultural i institucional. Alguns dels mestres ocupen càrrec polítics al govern comunal. A l’escola són importants les relacions i la comunicació per a la integració social. L’escola no és un problema de tècniques ni de regulació administrativa. Cal un projecte educatiu que transmeti cultura, valors i impulsi els nois i noies a la creació i a la llibertat
d’expressió.
El moviment italià no posa tant l’accent en les tècniques, potser perquè ja li estan bé les de la pedagogia Freinet. Les orientacions específiques de la pedagogia del moviment són:
L’activitat escolar com a investigació dels infants. Experimentar i construir el coneixement. Tant del medi natural, mètode científic, com de la realitat social, pensament crític. L’educació en el mètode científic: observació,  classificació, experimentació, hipòtesis, verificació, documentació. Jocs de simulació, casos a resoldre... sobre assumptes socials, econòmics, ètnics, polítics... sempre en col·laboració amb els companys. El diàleg: procediment social. Potenciar la màxima creativitat expressiva tant en llengua com en activitat artística plàstica i musical. En expressió artística gran producció des de ben menuts. Es dedica poc temps a la creativitat artística restringida a l’àrea visual i plàstica.

La ciutat educadora (Comissió UNESCO amb E. Faure, 1972)
Apprendre à être / Learning to be / Aprender a ser: la educación del futuro
L’informe de la Comissió Internacional per al desenvolupament de l’Educació de la UNESCO de 1972 va aconseguir aplegar tots els avenços voluntaristes per a canviar l’escola tradicional dels cent anys precedents. Els va articular en un tot coherent, els va fonamentar científicament, els va il·lustrar amb dades i casos concrets, va sentar principis i va formular recomanacions.
Aprendre a ser és un informe-projecte excel·lent que no penso que s’hagi superat en la seva redacció i contingut i el que és lamentable, encara està per complir. Arreu es redacten informes, documents, projectes educatius, lleis d’educació que posen al descobert que els seus redactors no coneixen l’informe Aprendre a ser; l’informe sobre
l’educació de la UNESCO que l’ha seguit solament ha estat una imitació de baix registre encara que ha tingut gran ressò als mitjans de comunicació.
“Aprendre a ser” posa l’educació a revisió: naixement de l’escola, grans despeses en educació, conductes culturals i anacronisme dels programes escolars. Futur i interrogants: investigació sobre el cervell, pedagogia com a ciència i invenció de la pràctica, transcendència de l’humà científic, creatiu, social, complet.
La ciutat educativa, la gran intuïció: tots els recursos de la ciutat i totes les persones per a educar els infants. La ciutat pot impulsar polítiques educatives, solidaritat,
cooperació i intercanvi d’experiències.
El 1990 s’aprova al Carta de Ciutats Educadores, Declaració de Barcelona, on s’ha aplegat el I Congrés Internacional de Ciutats Educadores. Es passa de la ciutat educativa com a possibilitat a la ciutat educadora com a intenció i compromís. Però la idea de la Ciutat Educadora segueix essent vigent, genial. Cal anar a la font per a comprendre el seu valor i sentit. Convé que siguin els mestres i professors que comptin amb tots els recursos de la ciutat i que orientin els alumnes a fer-ne ús fora del temps escolar, amb les famílies, amb grups, en associacions. Anirà bé que tots els directius i
docents que hagin de redactar un projecte educatiu o d’innovació tinguin “Aprendre a ser” al davant. Trobaran ben expressades algunes de les seves idees i podran marcar
orientacions concretes que no es perden en paraules.

Marc de la política i legislació en una societat.
En el primer terç del S.XIX, es parla de política educativa amb actuacions polítiques.
A mitjan segle XIX és quan sorgeixen els pilars, ja que no es comença a fer les fases fins a aquesta data, abans solament existia iniciatives i a més eren poques (privades) per exemple a través de l'Església.
A partir del segle XIX es crea una administració educativa que entén l'educació com un DRET, gràcies a la revolució francesa (de serfs va passar a ser ciutadans de drets).
Gràcies a la Revolució francesa canvia l'estat i es converteix en un nou en el qual la persona posseeix un dret important (i humà): dret a l’Educació. Sent l'estat a poc a poc liberal, posant les mesures per a exercir aquests drets (l'Estat = mig de representació de tots).
L'educació havia de ser universal i pública. Per a això, l'estat crea una xarxa d'escoles públiques que va creixent a poc a poc, alhora que sorgeix una administració que gestiona aquest sistema educatiu.  Comença la legislació que va concentrant el sistema educatiu( pupitres, pissarres, aules).  En l'any 1900 es crea el primer ministeri de belles arts (
MiPBA).  AL crear-se un sistema. Educatiu, els liberals comencen a prendre partida forjant 2 tendències:
Extensió del sistema educatiu públic ( A favor progressista, liberals). Gran corrent política intentant ometre l'església: educació privada.
Absolutistes, conservadors: defensen a l'Església (en contra de l'extensió) perquè tingui el mateix poder. L'estat nou té dos objectius:
- Una educació pública (liberal), i
- Unificar als ciutadans (ex: Real acadèmia de llengua).  Unificant es creen els DOCENTS:
            - Formació inicial (F.P) per a professionalització dels mestres. Sorgeixen les       primeres escoles normals (1845), en 1970 so de caràcter universitari.
            - Selecció: ideologia i continguts ( per ser abandonada pel seu marit podrà tenir           un lloc             de mestra).
Amb aquesta formació s'han de donar els mateixos plans d'estudis (que sorgeixen primària, secundària, etc. ) homogeneïtzant els continguts.
Per a aquesta formació han d'incloure's, LLIBRES DE TEXT, autoritzats pel govern (per a així seguir unificant) Els pilars del sistema educatiu: Docents, llibres i plans d'estudi. A partir d'aquí es diferencien 3 GRAUS:
- Llei de
Moyano (9 Setembre 1857) Neix el nostre sistema educatiu, que divideix l'educació en dues: Primària i Secundària.
- PRIMÀRIA: funció fonamental formació de persones; Objectiu Transmissió de coneixements bàsics. D'aquests objectius es deriva la importància de la selecció dels mestres.
- SECUNDÀRIA: Objectius Preparar a la vida universitària amb coneixements suficients (instrucció) i Mestres: Llicenciats.
Fins a aquí, hi ha dos tipus de mestres: mestres i llicenciats (no fa mancada preparació).

LA POLÍTICA EDUCATIVA DAVANT ELS CANVIS I EXIGÈNCIES SOCIOECONÒMICS.
Societat Civil (
Def. de Norberto Bobbio): és l'esfera de les relacions individuals, grupals o de classe que es desenvolupen fora de les relacions de poder inherents a les institucions estatals ( poder legítim o legal). D'una manera molt senzilla, podria dir-se que la societat civil afecta a l'àmbit del privat oposat al del públic. (Per ex: una O.N.G. perquè sorgeix al marge del públic i s'organitza per una fi).
Altra via per a promoure la participació en la vida cultural, política, social, … d'una societat o ciutat. Ja que participen com “actius” i no sigui mitjançant partits polítics.
Respostes des del sistema educatiu a aquest concepte de Societat Civil.
Fi de l'optimisme pedagògic: la societat civil ha portat aconsegueixo la pedagogia de la societat civil. És a dir, l’Estat ha assumit que els diferents components de la societat civil també poden formar part de l’Educació. (Ex: Màlaga Acull, etc.…) D'alguna manera, l'Estat està deixant en mans d'aquestes Societats Civils, la possibilitat d'educar ( potencialitats educatives).
Des del S. XIX la inversió en EDUCACIÓ ha anat pujant exponencialment. Però en aquests últims 20 anys s'ha anat paralitzant o alentint.
En Espanya, quan arriba el S. XX es perd l'última colònia i es pretén construir una societat nova. “Els
Causista” (intel·lectuals) deia que s'hauria d'invertir i avançar en educació perquè el país progressi. A això és el que se li coneix com “optimisme pedagògic”.
Com avui dia, el nivell de confiança dels Estats en el Sistema educatiu està disminuint i per aquest motiu busquen altres noves vies de progrés com per ex. la flexibilitat del mercat laboral (això significa
precaritzarlo).
- Economitzar recursos (avaluació, qualitat): Com no s'inverteix tant, busquen un sistema educatiu de qualitat, perquè els diners invertits sigui bé invertit.
- Eficàcia interna de la institució escolar: Sorgeix com a conseqüència dels dos primers punts.
Podríem dir que té com contrapartida “privatitzar l'educació”. Estem arribant a quantificar l'eficàcia del sistema escolar, amiden l'eficàcia segons el nombre de fracàs escolar.

Concepte de ciutat educadora: una ciutat educadora pretén:
- Millora funcional del sistema educatiu, incidint en aspectes tals com les construccions escolars, manteniment i conservació d'edificis i millor de la infraestructura educativa.
- Atenció als docents mitjançant la creació de seminaris de formació o grups permanents de treball.
- Suports pedagògics socials tals com servei de sanitat escolar, serveis de detecció i atenció de nens amb nee, serveis d'orientació educativa i xarxes de biblioteques infantils.
- Gestió de nous espais pedagògics tals com granges, escoles, gestió pedagògica de museus, etc.
- Activitats
extraescolars: programes per a conèixer la ciutat, organització de visites a llocs d'interès, dinamització dels espais d'oci i esportius, …
- Programes d'educació ambiental, d'educació per a la pau, de prevenció de malalties, d'educació sanitària, d'ajudes per al consumidor, d'educació vial, etc.
- Alternança entre l'estudi i el treball: Antigament la trajectòria d'un individu podria dir-se que era la següent:
            - Formació inicial Mercat Laboral Descans (Jubilació)
D'això s'encarrega el
sistema Educatiu. Aquest esquema actualment s'ha trencat.
            - Formació d'oci i temps lliure
            - Formació inicial Món laboral Descans
            - Formació Permanent
Això té les seves repercussions en el
sistema Educatiu ja no és el protagonista.
Cada vegada és més necessària una F.P., a causa de la flexibilitat del mercat laboral ( precarietat). A més, és necessari una actualització dels coneixements a causa dels continus avanços. D'aquesta manera, sorgeixen nous àmbits educatius però no tots estan coberts pel
sistema Educatiu, per ex. Per les pedagogies de societat civil.

NOVES TECNOLOGIES I POLÍTICA EDUCATIVA.
- Canvis en l'estructura de l'ocupació: especialització, temps lliure,
requalificació.
- Formació
anticipatòria (Deu Hochleitner).
- Debat Humanitats/Tecnologia (
Alteralidad).
- Usos tecnològics (intimitat: Estat/ Empresa).
A conseqüència de la introducció de les
NNTT canvia l'estructura de l'ocupació.

Concepte de Formació
Anticipatoria
Aprendre el canvi i per al canvi ha de ser l'objectiu de les polítiques educatives davant una societat tecnològica que produeix nous i variats descobriments constantment. És precisa una nova escola que no només busqui una informació per al “manteniment” sinó que també procuri una formació anticipatoria capaç de crear i innovar, en la qual conta més l'adquisició d'actituds i competències que l'adquisició de coneixements, encara que aquests també siguin importants.
En aquest sentit, les polítiques educatives estan orientades a aconseguir persones capaces d'adaptar-se al canvi i flexibles a l'hora d'adquirir els coneixements i destreses precises per a facilitar aquest canvi i per a ocupar la multitud de tasques que la celeritat i ubiqüitat que la innovació tecnològica li va a demandar. Per tant les polítiques educatives tendeixen a impartir un ensenyament general, sòlida, integradora, en l'escolaritat obligatòria, per a així possibilitar la renovació i la integració en la cultura del ciutadà dels assoliments de la ciència i la tècnica.

Debat Humanitats / Tecnologia
Quan s’introdueixen les tecnologies en la nostra societat s'inicia un debat sobre que assignatures o àrees són més importants.
Com caminem a una societat cada vegada més
tecnificada, perquè els alumnes sàpiguen desembolicar-se en el futur en tal societat, hem d'augmentar el nº d'assignatures tècniques o tecnològiques. Per aquest motiu, hi ha una pressió important per a això. Hi ha altra tendència en la política educativa que defensa el paper de les Humanitats. Aquestes són importants perquè vénen a traçar llaços de socialització, tolerància,, és a dir, ens serveix per a saber el que tots tenim en comú (encara que sigui un passat històric comú). No es tracta només que t'aprenguis els continguts, sinó per a fer constar que existeix un passat comú. Podem entendre que pretenen promulgar un patriotisme “sa” (solidaritat). Cap extrem és bo, ambdues àrees (tècnica i de les Humanitats) s'haurien d'intercalar: una per la seva actualitat i altres pels seus valors intrínsecs.

ELS CANVIS SOCIOCULTURALS I LES SEVES IMPLICACIONS EN LA POLÍTICA EDUCATIVA.
- SOCIETAT, CULTURA I EDUCACIÓ.
societat de masses:
Concepte: Característiques fonamentals:
- Uniformisme o absència de diferències.
- Relacions
impersonals entre els seus components.
-Debilitat dels vincles comunitaris.
- Desaparició de les comunitats intermèdies entre família/ associacions i Estat.
Els diferents poders busquen uniformisme o una absència de diferències en relació amb la societat.
Altra característica és que les relacions de la societat són cada vegada més
impersonals el que comporta a una tendència cap a la individualitat.
Tot això provoca el
afebliment dels vincles comunitaris, com per ex. L'escassa participació en la política, en la vida política de l'alumnat en la Universitat (crisi en els àmbits soci - culturals de participació).
Al perdre aquests mitjans de relació i crear-se una distància entre Estat i Societat.
Els mitjans de comunicació vénen a emplenar aquesta distància. Els Mas Mitjana es converteixen en l'única via de comunicació entre societat i Estat.

Els mitjans ens informen, i a més ens donen una opinió. En ells cap la manipulació ideològica, ja que l'opinió que reflecteixen és subjectiva i a més la forma d'informar també és manipulada. (La forma de transmetre les dades és manipulada) En la pròpia selecció hi ha manipulació.
La inclusió dels M. De C. ha portat aconsegueixo l'aparició del concepte de “Llogaret Global” de
Mc Luhan.

El paper de la política educativa enfront de societat de masses.
La política educativa ha de possibilitar l'accés als béns culturals i amb això el coneixement d'altres realitats socials distintes a la nostra. Les polítiques educatives, han de conjugar la inevitable uniformització amb la imprescindible diferenciació, en definitiva conciliar la tendència al llogaret Global amb el cridat llogaret local.
Les polítiques educatives han d'ajudar a nens i a joves de prendre consciència dels perills de determinades informacions.
Les polítiques educatives han de desenvolupar l'ús conscient dels M. De C. i la informació perquè l'escola ja no és l'únic mig,
ni tan sols el principal, sinó que ha d'aprendre a conviure amb l'escola paral·lela que han possibilitat aquests mitjans. En l'escola s'han d'analitzar els interessos, la veracitat, les fins últimes de la informació i propiciar una actitud conscient de l'ús dels mitjans.

SOCIETAT DEL CONEIXEMENT:
- Concepte: Societat caracteritzada pel coneixement (generació i rapidesa).
Vivim en una societat de coneixement perquè està caracteritzada per aquest, és a dir, els nous sabers es generen d'una forma molt ràpida. La informació creix a un ritme vertiginós, el que porta com a conseqüència que el coneixement estigui sotmès a canvis i evolució constant.
En la societat actual el coneixement és un bé de consum sotmès a les exigències de renovació constant perquè pot ser objecte de transaccions comercials (de mercaders).
- Paper de la política educativa enfront de la societat de coneixement:
- Formació permanent perquè el subjecte pugui desenvolupar un mateix treball perquè existeix una multitud de coneixements ( per evolució de tècnica i ciència), ja sigui en les empreses en els quals s'imparteixen. Són camps laborals que s'obren per als empleats.
- Formació cap a l'aprenentatge el docent no és l'únic que posseeix els coneixements. La seva funció ja no és transmetre coneixements sinó proporcionar aptituds positives
cap a  l'adquisició de coneixements.
- Sistema de formació
anticipatoria enfront de les tendències anteriors d'inflar els continguts, es dóna altre objectiu on l'important és aprendre per a la complexitat, és a dir, desenvolupar la capacitat i predisposició per a reflexionar sobre aquesta complexitat.
Els continguts que cobren especial importància són:
- Proporcionar les destreses necessàries per a la comunicació en els llenguatges indispensables (idiomes, llenguatge, informàtica, llenguatge audiovisual,
*etc).
- Relacions
interpersonals cada vegada més necessària perquè la comunicació és un tret essencial.
- La institució escolar hauria d'acostar als seus alumnes al coneixement bàsic de la ciència i tècnica, entenent per bàsic la familiarització amb determinats conceptes, teories i processos elementals de l'educació científica).
Fa ressò en l'aprenentatge de la solució de problemes.
- El sistema educatiu s'orienta cap a l'aprenentatge del maneig d'instruments que permetin l'accés al coneixement.
- Assumir la formació ètica dels alumnes perquè aquestes arribin a sentir-se protagonistes de la seva comunitat com individu en relació amb el seu mitjà.
En resum, la institució escolar aposta per un nou model d'escola com espai d'investigació, reflexió, reestructuració i construcció del coneixement. L'escola es converteix en un lloc d'investigació referent a experiències fragmentades que viu l'alumnat en la societat actual.

Model explicatiu de l'aprenentatge com a mediació cultural

El model d'aprenentatge com a mediació cultural és important que el professor tingui en compte quins són els interessos de l'alumne i el seu entorn social i cultural, ja que aquests li donaran moltes pistes a l'hora d'entendre perquè adopta un determinat comportament i no pas un altre davant de certes situacions viscudes. Per això, com a futurs mestres no hem de deixar mai d'observar en l'aula que estem, ja que la bona observació ens diu moltes coses sobre l'estat dels nostres alumnes.
A més a més si el professor s'aconsegueix posar en la pell del seu alumne, saben quins programes de televisió mira, quines són les seves aficions i interessos, és més senzill de mantenir una bona relació sense tensions entre professors i alumnes. Així doncs l'ambient a l'aula serà tranquil i equilibrat.


Martí Teixidó

Exemples de sistemes pedagògics propis:

SUNION, Escola d’ESO i batxillerat.
El sistema pedagògic de Súnion es basa en quatre elements, fortament interrelacionats: el grup natural, l’horari canviant, el projecte didàctic i, finalment, el paper dels professors.
A Súnion els nois i noies de cada curs s’organitzen en
grups naturals. El grup natural és l’equip d’uns vuit companys format per la lliure afinitat dels seus membres, que decideixen viure plegats tots els aspectes de la vida escolar.
A Súnion, les activitats escolars no es repeteixen de la mateixa manera cada setmana. Pot canviar la seva durada, el nombre de grups naturals que la fan, i l’espai on tenen lloc. Tot això en funció d’allò que cal aprendre i de com és més eficaç que ho facin els nois i noies. L’ objectiu és assolir uns bons aprenentatges i, per damunt de tot, que els alumnes aprenguin a aprendre. Amb l’horari canviant s’optimitza l’organització del temps i espai escolars.
La metodologia didàctica de Súnion es basa en tres principis:
- l’activitat: l’aprenentatge ha de ser actiu, és a dir, l’alumne/a ha de ser el protagonista dels seus aprenentatges.
- la motivació i recursos: des d’un clima de confiança, cal partir dels coneixements de l’alumne/a per ampliar-los progressivament de forma motivadora, emprant els recursos humans i tecnològics més adequats.
- l’aprenentatge entre els alumnes: els alumnes no només aprenen dels adults sinó també dels iguals. Per això, el treball en grup i les tasques cooperatives no només promouen habilitats socials sinó que també afavoreixen, d’una altra manera, l’aprenentatge.
El professor a Súnion és, fonamentalment, l’animador del procés d’aprenentatge dels alumnes. La seva activitat, encaminada a crear les condicions òptimes en què s’ha de desenvolupar aquest procés, gira al voltant de tres eixos:
- el didàctic, com a responsable de l’ensenyament/aprenentatge d’una àrea/matèria de coneixement.
- el pedagògic, com a conseller (tutor) de quatre grups naturals.
- el de la gestió escolar, com a responsable del funcionament d'un servei de l'Escola.

Escola L’Horitzó:
L’ensenyament de l’Escola sempre ha anat i va d’acord amb la vida de la societat, la del nen i la projecció social que es preveu. És a dir, un món ric, il·lusionant i complexe en el qual cal tenir en compte una retroalimentació continuada del nen, del seu entorn i una societat que ja és global. Treballar en aquests imprescindibles paràmetres exigeix un màxim de respecte al nen i un treball continuat i aprofundit, organitzat, no obstant, en la incertesa científica. Això exposat ho sintetitzem tot assenyalant els que considerem imprescindibles paràmetres generals, els quals són:
- Els coneixements de la societat en el seu temps. La seva projecció.
- La retroalimentació de cada nen.
- Procés maduratiu al llarg de la seva vida.
- El seu entorn familiar i social.
- El seu creixement maduratiu i la influència que tot plegat té en ell.
- Una molt seriosa relació amb la família durant tota la seva escolarització.
La filosofia del Projecte també exigeix una estreta relació, sempre que sigui operativa, amb universitats i escoles de fora i de casa nostra, per un enriquiment d’alumnes i professors tant en donar com en rebre. El que ens cal també és el nostre propi sistema d’I+D, a fi de poder proporcionar un millorament continuat al global de l’Escola i al particular de cada alumne.
Així doncs, en aquests moments de canvi global en tots sentits, es fa comprensible que considerem un deure l’haver de proporcionar als nostres alumnes, a més a més, uns coneixements curriculars no habituals però que la seva necessitat s’ha fet indestriable del món on vivim. Per tot plegat l’ensenyament comprensiu i personal en grup és indefugible.
Tot tenint en compte que les assignatures bàsiques es donen amb escreix, parlarem de matèries no tan habituals i també d’altres que ho són.

Institut Sils:
L’ institut de Sils és la concreció d'un projecte pedagògic planificat a partir d'unes premisses ideològiques i que es posicionen clarament a favor del treball autònom, cooperatiu, integral i del tractament de la diversitat en grups heterogenis.
Partim de la idea que cal atendre els alumnes en tota la seva diversitat en el grup heterogeni. Entenem l'educació obligatòria com a una formació general per als futurs ciutadans, els quals tendeixin a aprendre de forma autònoma i tendeixin igualment a desenvolupar les capacitats de ser conscients, responsables i creadors respecte a la seva dimensió física, emocional i racional i, tendeixin encara a desenvolupar la col·laboració com a ciutadans democràtics, arrelats i universals, solidaris i compromesos.
El seu currículum es basa en un model de desplegament vertical o per competències i horitzontal en els temes.
Els alumnes dediquen 8 hores setmanals a treballar en projectes. Definim els projectes com “un procés planificat d’activitats en grups cooperatius, centrades en un tema, que parteixen d’un repte (motivació) en vistes a un resultat.”

Institut Gabriel Ferrater:
Projecte 1X1: Educat 1x1 és un projecte de la Generalitat de Catalunya per a la implantació de mini ordinadors portàtils a les aules i la incorporació de llibres de text digitals en aquests ordinadors. Es tracta de la versió catalana del programa Escola 2.0 . El lema del projecte és: un alumne, un ordinador.
Els objectius del Projecte 1x1 són:
-Potenciar l’ús pedagògic de les Tecnologies de l’Aprenentatge i del Coneixement, enteses com a substrat imprescindible de qualsevol actuació educativa del segle XXI.
-Subministrar la base per a l’educació de l’alumnat en la “vida en un món connectat”.
-Convertir l’ordinador en l’eina personal de treball de l’alumne/a.
-Substituir progressivament els llibres de text en paper per llibres de text electrònics per a l'alumnat.
Tots els alumnes de 1ESO i 2ESO disposaran d’un ordinador ultra portàtil personal co-finançat pel Departament d’Educació (150€) i les famílies (150€).
Les aules estaran dotades de les tecnologies necessàries per a poder impartir les classes utilitzant llibres i materials en format digital, amb l'ajuda de pissarres digitals.
L’ús de les eines digitals a les aules facilita i potencia el treball de tots, professors i alumnes.
La digitalització de les aules millorarà el procés d’ensenyament - aprenentatge, d’avaluació i d’organització que es desenvolupen als centres educatius i a l’entorn.

Escola Thau de Sant Cugat
“La nostra escola es considera hereva d’aquells pedagogs renovadors de l’escola activa, a la vegada que som amatents a les teories educatives renovadores actuals que contemplen el coneixement com el resultat de la interacció entre l’alumne i la realitat que l’envolta. A les nostres escoles el nen és cridat a experimentar i a observar per assolir el coneixement, essent, així, agent del seu propi aprenentatge; i és alhora estimulat a ser reflexiu i a desenvolupar i madurar una capacitat crítica i un judici propis, entesos com a fonaments de la seva condició de persona". El nostre estil d’educar (2007)
El projecte educatiu de l’escola es vertebra en quatre principis que són la base dels seus continguts i les seves activitats:
-L’educació en els valors de l’ humanisme cristià.
-La pedagogia participativa, integral i personalitzada en l’alumne com a centre del procés d’aprenentatge.
-El català com a llengua d’aprenentatge, vehicular i de coneixement de la cultura pròpia.
-L’obertura social basada en l’educació com a servei als altres i a la societat.

Comunitats d’aprenentatge
Es defineixen com un projecte de transformació social i cultural d’un centre educatiu i del seu entorn per a aconseguir una societat de la informació per a totes les persones, basada en l’aprenentatge dialògic, mitjançant una educació participativa de la comunitat, que es concreta en tots els seus espais, inclosa l’aula.
Un dels elements fonamentals dins les Comunitats d’Aprenentatge és la participació de tota la comunitat educativa: familiars, professorat, voluntaris, etc. Les persones treballen en pla d’igualtat amb un objectiu compartit: l’aprenentatge dels nens i nenes per no estar socialment exclosos a la societat de la informació.
Les Comunitats d’Aprenentatge constitueixen una alternativa educativa que promou la superació de les desigualtats socials mitjançant una pràctica educativa solidària, participativa i basada en un diàleg igualitari.
El pas de la societat industrial a la societat de la informació ha implicat enormes canvis no només en l’àmbit econòmic, sinó a la societat en general. El desenvolupament de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) ha tingut influència a tots els espais de les nostres vides, des de la producció industrial fins a les pràctiques quotidianes.
Avui, les TIC posen tota aquesta informació i molta més a l’abast de tothom i fa que, entre altres factors, l’educació es trobi davant d’una nova realitat que l’obliga a redefinir el seu paper. L’alumnat ja no necessita que se li transmetin uns coneixements inaccessibles, sinó recursos per a gestionar, seleccionar i analitzar críticament els enormes volums d’informació.
De fet, l’educació cada vegada depèn menys del que succeeix a l’aula i més de les interaccions que estableixen els nens i les nenes a les seves cases, al barri, a l’esplai, al club esportiu...  En aquest context, tenir un esperit crític o ser capaç de reflexionar i d’establir uns criteris inequívocs per argumentar i actuar esdevenen avui eines més importants que la capacitat d’emmagatzemar moltes dades. És per tot això que el sistema escolar no pot continuar amb els mateixos tipus d’escola, formes d’organització i mètodes d’ensenyament que a la societat industrial.
Un clar cas de les Comunitats d’Aprenentatge és el CEIP Tanit de Santa Coloma de Gramanet. També es pot treballar les Comunitats d’Aprenentatge a través d’Internet.

Elements pedagògics de les comunitats d´aprenentatge

El desenvolupament comunitari
La participació de la comunitat és imprescindible per a dur a terme el projecte. Aconseguir una societat de la informació per a totes les persones implica superar els problemes del fracàs escolar i la conflictivitat, que es relacionen íntimament amb l’exclusió social, per a construir una educació de qualitat que, com demostren els fets, el sistema educatiu actual no pot oferir.
En les Comunitats d’Aprenentatge aquesta participació es concreta en el canvi de l’estructura jeràrquica tradicional de l’escola cap a una escola oberta al barri. Pares, mares, familiars, voluntaris o qualsevol persona de l’entorn proper a l’escola que hi estigui interessada entren a formar part, junt amb el professorat, dels òrgans directius de l’escola, de manera que la supervisió i coordinació del projecte es porta a terme amb la participació de tots els sectors implicats, per sobre d’una direcció unipersonal.

L’aprenentatge: centralitat dins el projecte
resulta imprescindible que tothom desenvolupi al màxim les seves capacitats, sobretot en aquelles escoles de zones deprimides. Es tracta, doncs, de potenciar al màxim l’aprenentatge, de que l’alumnat participi contínuament en activitats formatives i que s’aprofiti al màxim el temps que s’hi dedica. Això només és factible, novament, amb la participació de la comunitat per a buscar tots els recursos que calguin en cada cas. Per exemple, introduint a l’aula persones voluntàries per a ajudar a aquells infants amb més dificultats o a aquells que presenten necessitats educatives especials.
des del projecte de Comunitats d’Aprenentatge s’advoca per la implementació dels grups interactius, una forma d’organització de l’aula en grups heterogenis (en quan a gènere, nivell d’aprenentatge i origen cultural) de 4 ó 5 alumnes en què es realitzen activitats de 20 minuts de durada tutoritzades per una persona adulta voluntària que sol ser algun familiar. En total es realitzen 4 activitats amb 4 persones voluntàries diferents durant una hora.

Expectatives positives i optimisme pedagògic
En les Comunitats d’Aprenentatge es treballa mirant cap a les més altes quotes. Adoptar aquesta postura resulta imprescindible per a que el projecte esdevingui realment transformador i aconsegueixi superar qualsevol dificultat vers una societat de la informació per a tots i totes. Això implica posar l’accent sobre les capacitats i no sobre els dèficits, sobre  les possibilitats i no sobre les dificultats.
Les altes expectatives vers l’alumnat es reflecteixen en un currículum de màxims, és a dir, un currículum ambiciós, que inclou aquells continguts que permeten l’adquisició d’aquells aprenentatges més valorats socialment o més demandats en la societat de la informació. Les altes expectatives contribueixen a tenir més confiança en les pròpies possibilitats i més força per afrontar els reptes plantejats per aquest currículum de màxims.

Els grups interactius dins l’aula
Els grups interactius consisteixen en organitzar l´aula de manera que hi hagi petits grups heterogenis de 4 o 5 alumnes que en col.laboració, resolen tasques de classe amb la supervisió d´una persona adulta (familiar, voluntari, etc.) que està dins el grup. El ritme de treball és alt i amés a més, solidari. La tasca del professor o professora és la coordinació de la classe. La composició d’aquests grups afavoreix la barreja de nivells, de manera que en l’elaboració de les tasques de classe, els alumnes col·laboren en la seva resolució. D’aquesta manera, els alumnes que han adquirit un aprenentatge el reforcen explicant-lo als que encara no ho han fet, que l’entenen millor confrontant l’explicació dels educadors i la dels companys. D’altra banda, la solidaritat i la fixació d’objectius comuns és un estímul per a aprendre i evitar el conflicte.

Comunitats d’aprenentatge a la xarxa
Es un projecte de transformació social i cultural del centre educatiu i del seu entorn amb l’objectiu de que totes les persones tinguin accés a la societat de la informació.
Es basa en les teories i pràctiques reconegudes per la Comunitat Científica Internacional, responent de forma igualitària als reptes i necessitats que es plantegen a les persones, col·lectius en totes les demès transformacions socials que s’estan produint en la societat actual.
Projecte eduactiu institucional (PEC)
És la presa de posició del conjunt de participants al centre o comunitat educativa. Perquè sigui consistent ha d'incloure:
1 Anàlisi de context: On som? 
2 Trets d'identitat : Qui som?
3 Finalitats i grans objectius: Què pretenem?
4 Estructura organitzativa: Com ens organitzem?
5 Funcionament efectiu: Com en va?

“Aprender en casa”
El dóna suport al Govern d'Argentina. S'accepta als USA, a France. A Espanya s'identifica educació obligatòria amb escolarització obligatòria. La Fiscalia persegueix els casos de nens no escolaritzats ... però cada vegada sembla més difícil.
Es tracta d'un lloc d'Internet diagramat pel ministeri d'Educació de la Nació, que està pensat perquè alumnes, docents i pares realitzin tasques en les llars durant el període d'avançament i extensió del recés hivernal, que van adoptar 17 províncies de l'Argentina arran de l'avanç del virus de la grip A (H1N1).
El lloc www.aprenderencasa.educ.ar conta amb diversos recursos educatius i propostes pedagògiques. També s'inclou en la web el "Quadern per a l'aula", basat en els Nuclis d'Aprenentatge Prioritaris (NAP), que són els coneixements bàsics que han d'arribar-se en cada cicle de formació. "És important per als alumnes de primària encoratjar propostes que requereixin l'escriptura, ja sigui per a comunicar-se amb els seus companys, com dur un diari personal o armar un llibre viatger que mantingui en contacte a les famílies"

Per què alguns pares escullen educar a casa?
L’educació a casa també pot ser anomenada Homeschooling.
Normalment aquestes famílies escullen aquesta opció per motius ideològics, religiosos o pedagògics.
Solen estar en desacord amb la formació impartida a les escoles, o també és una alternativa per a les famílies que viuen en entorns rurals. Moltes vegades un dels motius es evitar el fracàs escolar, incrementar l’aprenentatge de la naturalesa o voler evitar la mala influència d’altres infants.
El tipus d’educació donada a la llar és una educació lliure i no escolaritzada i normalment és una educació curricular, supervisada per un centre escolar o col·legis establerts.
En una educació a la llar els infants fan constants preguntes, la manera d’aprendre és més dinàmica, tenen l’oportunitat no solament de relacionar-se amb els infants, sinó també amb els adults i no tenen la pressió per part del professorat.
Alguns dels arguments en contra serien que els pares no tenen la capacitat necessària  per ensenyar als seus fills, els nens no aprenen a socialitzar-se si no van a escola i que existeixen diversos problemes a l’hora de aconseguir el títol de graduat o accedir a la universitat.

Associació per a la lliure educació
L'Associació per la Lliure Educació agrupa a famílies i individus que creuen que l'educació a la llar és una opció responsable i adequada per als seus fills.
Busquen aconseguir, a Espanya, la mateixa legalitat de la qual gaudeix l'Educació a la Llar en altres països de la Unió Europea i d'Amèrica (Regne Unit, França, EUA, etc).
Consideren que hi ha hagut un profund canvi sociològic on l'entorn ha perdut el seu paper de transmissor de valors i l'escola es veu sobrepassada per la necessitat d'oferir un currículum formatiu, i, alhora, pal·liar la falta de formadors del "currículum ocult" (educació en valors, disciplina, moral ...), pensen que sent l'escola un àmbit que no pot oferir totes les garanties, no hi ha raó per descartar altres possibilitats educatives.
Els seus objectius són:
- Defensar el dret de les famílies a educar els seus fills, de forma plena i conscient, en la pròpia llar.
- Facilitar informació sobre aquesta opció educativa a totes aquelles persones que s'interessin per ella.
- Crear xarxes de suport entre les famílies que eduquin els seus fills a la llar.
- Reclamar el reconeixement legal d'aquesta opció educativa de manera que es puguin obtenir, sense penalització d'edat, les certificacions acadèmiques oficials presentant-se per lliure a les proves que hi hagi a l'ensenyament presencial (Graduat en Secundària, prova general del Batxillerat, Prova d'Accés a la Universitat i altres).
- Procurar un intercanvi enriquidor entre l'educació a la llar i les institucions educatives.
- Mantenir contacte amb altres grups afins, dins i fora de l'estat espanyol.
- No vincular-se, ni ser portaveu de cap moviment pol & iacute; tic, confessional o pedagògic.

Xarxa d’escola lliure
La XELL és la Xarxa d’Educació Lliure: una associació de persones a favor d’una mirada respectuosa envers les necessitats vitals de la infància.
Consideren que educar no significa instruir, ni tan sols ensenyar, sinó més aviat cuidar i acompanyar els processos de vida dels infants, les seves famílies i els seus propis.
La XELL té dos grans objectius:
- Ajudar els nous projectes d’educació lliure i facilitar l’intercanvi entre els que ja funcionen.
- Difondre, des de la proximitat, aquesta mirada respectuosa envers la infància.

Feina conjunta amb Miriam Aljama i Celia Arcos

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada