dimarts, 9 de novembre de 2010

Tema 6 Crítiques al model escolar dominant (1960-1980)


TEMA 6 

Crítiques al model escolar dominant (1960-1980)

Societats  occidentals 1960-1980

A.S Neill
Escocès de naixement era fill d'un mestre rural, professió que ell exerciria durant un temps, després de graduar-se a la Universitat d'Edimburg.
Podem destacar tres etapes en la vida de Neill :

1) 1883-1924 : La formació oberta i autònoma d'un educador inquiet.
2) 1924-1960: La construcció d'una educació alternativa: Summerhill.
3) 1960-1973: El món coneix i reconeix Summerhill.

Durant la seva estada en Hellerau (Alemanya) funda l'any 1921 Summerhill; Nelly va canviar la seva actitud en adonar-se que els nens poguessin veure les conseqüències de viure sense ser pertorbats per les restriccions i coaccions dels adults.
                               Neill va crear Summerhill que és una escola anglesa fundada en 1921. És una de les pioneres dins del moviment de les Escoles democràtiques, va canviar la seva actitud en adonar-se que els nens poguessin veure les conseqüències de viure sense ser pertorbats per les restriccions i coaccions dels adults.                                                           Aquesta escola atén a nens d'educació primària i secundària. Actualment la directora és la filla de A.S. Neill, Zoë Neill Readhead.

Escola de Summerhill. Una escola democràtica que es caracteritza per dos principis bàsics: la possibilitat que els alumnes escullin si volen assistir a classe i la dinàmica de les assemblees, on tots participen, per decidir les normes de l'escola.
Dins d’aquests principis trobem:
·         Disposen d’una llibertat total, llevat de impedir la llibertat d'un altre.
·         Sense coaccions, llibertat d'acció. Pedagogia antiautoritària.
·         Principis educatius: felicitat (Rousseau), convivència (Lane), sexualitat (Reich)
·         Exclosa la religió.
·         Prenen decisions democràtiques en assemblea. 
·         Defensor del poble. Tribunal.
CITA:
En la educación la única manera de proceder es colocarse al lado de los niños, lo cual significa eliminar toda forma de castigo, de temor y toda disciplina externa; quería decir también tener confianza en los niños, de modo que crecieran a su manera sin recibir presiones del exterior, excepto la del autogobierno de la comunidad. (ENS: 266)

Carl Rogers:
Carl Rogers és conegut per les seves contribucions a l'àrea terapèutica. La seva teràpia ha canviat en un parell d'ocasions de nom al llarg de la seva evolució: al principi la va anomenar no-directiva, ja que ell creia que el terapeuta no havia de guiar la pacient, però sí estar allà mentre el mateix portava el curs del seu procés terapèutic. A mesura que va madurar en experiència, Rogers es va adonar que mentre més “no-directiu” era, més influïa als seus pacients precisament a través d'aquesta postura. En altres paraules, els pacients buscaven una guia en el terapeuta i ho trobaven encara que aquest intentés no guiar-los.

De manera que va canviar el nom per “teràpia centrada en el pacient” (també anomenada teràpia centrada en el client). Rogers seguia creient que el pacient era el que havia de dir el que estava malament, trobar formes de millorar i de determinar la conclusió de la teràpia (encara que la seva teràpia era centrada en el pacient, reconeixia l'impacte del terapeuta sobre el pacient).
Rogers utilitza per definir la seva teràpia “de suport, no reconstructiva” i es recolza en l'analogia d'aprendre a muntar amb bicicleta per explicar-ho:
“quan ajudes a un nen a aprendre a muntar amb bicicleta, simplement no pots dir-li com, ha de fer-lo per si mateix. I tampoc pots estar-li subjectant per sempre. Arriba un punt on senzillament li deixes de sostenir. Si cau, cau, però si l’aguantes sempre, mai aprendrà.”

El mateix fa en la teràpia. Si la independència (autonomia, llibertat amb responsabilitat) és el que vols que un pacient aconsegueixi, no ho aconseguirà si es manté dependent de tu com a terapeuta. Els pacients han d'experimentar les seves introspeccions per si mateixos, en la vida quotidiana, fora de la consulta del seu terapeuta. Un abordatge autoritari en la teràpia sembla resultar fabulós en la primera part de la teràpia, però al final solament crea una persona depenent.
Per tant si aquest model de teràpia l’introduim a l’escola cadascú farà el seu procés d’aprenentatge. Educació: procés
L’educació centrada en l'alumne  aporta fe i confiança en l'estudiant, en les seves possibilitats, en la seva capacitat d'esforç i millora.
L’aprenentatge vivencial o significatiu (interès, responsabilitat, creativitat). No pot ser igual per a tots.
La relació professor-alumne, és molt  important.
S'ha de viure de manera plena autoconscient.

CITA:
“...tendencia a avanzar en la dirección de la propia madurez. En un ambiente psicológico adecuado, esta tendencia puede expresarse libremente... se pone de manifiesto en la capacidad del individuo para comprender aquellos aspectos de su vida y de sí mismo que le provocan dolor o insatisfacción.”

La pedagogia institucional:
Aquest gran moviment pedagògic progressista, que ha desembocat en canvis importants en els nostres mètodes d'ensenyament, va trobar a Estats Units, la psicologia social, que es troba en el punt de partida de la invenció de la no-directivitat. Al principi, es va establir un pont entre els models pedagògics i els models polítics. Ha estat així com, a Amèrica, s'han posat en relació: la pedagogia liberal amb la idea democràtica, la pedagogia autoritària amb la autocràcia, el deixar fer amb l'anarquia.

CITA:
“La escuela concluye lo que con frecuencia empezó en la família en el sector de la sociabilidad. Al proponer, como únicos modelos de ralcions sociales, la relación de autoridad, o la relación de rivalidad con los iguales, introduce el odio y la agresividad en el corazón del joven.” (LEDE: 210)
Una anàlisi d'aquest tipus constitueix una anàlisi de la distribució del poder. Analitzar una institució és descobrir o evidenciar el conjunt de forces que operen, buscant sobretot que els alumnes institueixin la seva organització fent-los prendre consciència de les coercions que condicionen el seu aprenentatge. La influència de l'adult no es confon amb autoritat. Vàsquez i Oury expressen:
“Aquellos que pretenden formar "seres" i no "seres para" provocan un legítimo escándalo: son tan peligrosos para el orden social como para el equilibrio colectivo de los individuos.”
 "és la estructura vertical el que es posa en dubte".

Són abolides les velles relacions ensenyant-ensenyat, el docent renuncia no només al seu pedestal sinó fins i tot a la paraula.
La pedagogia institucional sorgeix o pot explicar-se com un intent de desenvolupar certes idees presents, formulant-les millor i corregint certs errors els quals elles van caure. Per exemple, l'autoorganització que acaba sent eliminada per un ensenyament extremadament individualitzat.
Segons G. Lapassade:
El professor ha de saber comportar-se enfront de fenòmens com la presa de poder, fraccions, manipulacions, clans, etc”


Herbert Marshall McLuhan  
Va ser un educador,filòsof i estudiós canadenc.
Professor de literatura anglesa, crítica literària iteoria de les comunicacions, McLuhan és reconegut com un dels fundadors dels estudis sobre els mitjans de comunicació i ha passat a la posteritat com un dels grans visionaris de lasocietat de la informació present i futura. Durant el final dels anys 60 i principis dels 70, McLuhan va encunyar el terme "aldea global" per a descriure la interconnectivitat humana a escala global generada pels mitjans electrònics de comunicació.

La galàxia Gutemberg o l'Aldea Global
En la introducció a The Gutemberg Galaxy McLuhan diu que la paraula 'ambient' haguera sigut preferible per a descriure el període però després reflexiona: El terme galàxia expressa perfectament al conjunt simultani i recíproc de diversos factors no directament relacionats entre si.
Aquest període comprén els quasi quatre segles que van des de la difusió de la impremta en l'Europa de la modernitat fins a les primeres dècades del segle XIX, quan el telègraf canviaria per sempre la història de la comunicació humana.
En el món occidental, només una tercera part de la història ha sigut tipogràfica, encara que, per cert, la relació entre aquesta etapa i l'anterior és interdependent. Per a McLuhan, la 'civilització' és equiparable a 'la cultura de l'escriptura', cultura que, segons la seua opinió, competirà amb la cultura electrònica. Observarà, a més, que mentre que l'escriptura manuscrita destacava la insignificança i la malaptesa de la irritació especialitzada pròpies del signe visual, en la pàgina impresa, predominarà la linealitat i la repetitivitat.

Ivan Illich
Va ser un pensador polifacètic i polèmic, autor d'una sèrie de 45 crítiques a les institucions clau del progrés en la cultura moderna. Es va ocupar a formular profundes crítiques a l'educació escolar.

"La escuela parece estar eminentemente dotada para ser la iglesia universal de nuestra cultura en decadencia..."
"La escuela es un rito iniciatorio que introduce al neófito a la carrera sagrada del consumo progresivo..."
Iván Illich, Hacia el fin de la era escolar, Cuaderno CIDOC 65

La desescolarizació és un moviment que demana la desaparició de l'escola, com a reacció radical al mite de l'escola com a institució que educa.

S'ha de lliurar la missió educativa a la societat de convivència i humana, que ofereix a l'home la possibilitat d'exercir l'acció més autònoma i més creativa, amb ajuda de les eines menys controlables pels altres.

Un veritable sistema educatiu haurà de proposar-se objectius:

 - Tots els que vulguin aprendre cal donar-los accés a les fonts existents, no importa en quina època de la seva existència
- Cal que els que desitgen impartir els seus coneixements puguin trobar una altra persona que desitgi adquirir-los
- Un sistema tal suposaria l'existència de garanties constitucionals acordades a l'educació, per evitar que el que aprèn hagi de sotmetre's a un programa obligatori i una segregació fundada en la possessió de certificats i diplomes.

Everett Reimer
En 1970 va publicar un dels llibres més polèmics per a la pedagogia del segle XX. El títol era, sens dubte, contundent: L'escola ha mort. L'autor presentava no només un text crític amb els sistemes educatius escolars que en els anys seixanta i setanta es posicionaven com l'avantguarda del progrés i desenvolupament del planeta (per a molts encara ho segueixen sent), sinó també un conjunt d'arguments carregats de sentit comú que havien de conduir a la desaparició dels recintes escolars.
El llibre està dividit en 13 petits capítols on s'analitza sense complexos l'espais escola. Així, mitjançant un llenguatge senzill i precís Reimer explora sense complexos qüestions bàsiques referents a les escoles. Alguns dels títols dels capítols del llibre poden donar algunes pistes sobre aquest tema: “El cas contra les escoles”, “Què fan les escoles?”, “Què són les escoles^?”, “D'on van sortir les escoles?”, “Són possibles les institucions democràtiques?”, “El paper revolucionari de l'educació” o “El que cadascun de nosaltres pot fer”.

Paul Goodman
Poeta i escriptor anarquista, es va destacar pel seu activisme polític i les seves severes crítiques al sistema educatiu.
Goodman va ser un entusiasta impulsor de plantejaments radicals per a la reforma del sistema escolar. En 1960, després de ser rebutjat per diverses editorials, va aconseguir publicar Creixent en l'absurd, un llibre que va ser considerat pels moviments contraculturals juvenils com un baluard de la rebel·lia anti institucional. Allà, Goodman proposa que l'educació dels joves ha d'estar destinada a la formació de subjectes la preocupació fonamental de les quals sigui la de servir als altres.
FRAGMENT:
“… La educación es una función natural de la comunidad y ocurre inevitablemente, ya que los jóvenes crecen a partir de los mas viejos, realizan sus actividades y crecen para formar parte (u oponerse) a sus instituciones; los mayores motivan, enseñan, entrenan, explotan y abusan de los más jóvenes. Incluso el ignorar a los jóvenes, excepto físicamente, tiene un efecto educacional - no el peor posible.

La educación formal es un auxiliar razonable a este proceso inevitable, sabiendo que una actividad se aprende mejor individualizándola o poniendo especial atención a través de una persona especial que la enseñe. Pero de ninguna manera eso quiere decir que el complicado artefacto del sistema escolar tenga mucho que ver con la educación, y por cierto no con la buena educación.

Mantengamos en mente el cómo un gran sistema escolar puede no tener nada que ver con la educación. El sistema escolar de Nueva York utiliza $700 millones anualmente, sin incluir mejoras de capital. Hay 750 escuelas, de las que quizás 15 son reemplazadas anualmente a un costo extra de 2 a 5 millones de dólares cada una. Hay 40 mil empleados pagados. Esto corresponde a una situación donde hay intereses creados, y es muy probable que - como mucho de nuestra economía y casi toda nuestra estructura política, de la cual las escuelas públicas son una parte - sigue adelante por su propio beneficio, manteniendo a mas de un millones de personas ocupadas, desechando recursos, ocupando tiempo y espacio en los cuales algo más podría suceder. Es un gran mercado para los fabricantes de libros, empresas de construcción de edificios y escuelas de graduados en educación.

El diseño fundamental de tal sistema es antiguo, incluso no ha sido alterado a pesar de que la operación actual es en su conjunto diferente en escala de lo que fue, y por lo tanto debe tener un significado diferente. Por ejemplo, en 1900, 6 por ciento de la población de 17 años se graduaba de secundaria, y menos del ½ por ciento iban al “collage”; mientras que en 1963, 65 por ciento se graduaban de secundaria y 35 por ciento iban a algo llamado “college”. De la misma manera, hay una gran diferencia entre la escolarización intermitente en la vida de una granja o en una ciudad llena de pequeños trabajos, y la escolaridad que es la única ocupación “seria” del niño y a menudo su único contacto con adultos. Así, quizás una institución pasada de moda se ha transformado en la única forma que se permite de crecer. Con este impedimento para hacer otras cosas antes hay una creciente intensificación de nuestra estrecha experiencia, por ejemplo los requerimientos entregados por las escuelas de graduados en relación a la estructura del currículo y del sistema de evaluación son alejados espacial y temporalmente de la realidad. Así como nuestra sociedad americana como un todo está más y más fuertemente organizada, así su sistema escolar está más y más bajo control como parte de esta organización.

En el plan organizacional, las escuelas juegan un rol educativo y uno no-educativo. El rol no-educativo es muy importante. En los grados más bajos, las escuelas son un servicio de guardería durante un período de colapso de la familia a la antigua y durante un tiempo de urbanización extrema y de movilidad urbana. En los grados inferiores y superiores de la secundaria, ellos son un brazo de la policía, dándole a ella y a los campos de concentración una parte en el presupuesto bajo la rúbrica de “consejo escolar”. El rol educativo es, en su conjunto, proveer - a costa del publico y de los padres - entrenamiento para los aprendices de las corporaciones, el gobierno y la misma profesión de profesor, y también para entrenar a los jóvenes, como el Comisionado de Educación de Nueva York ha dicho (en el caso Worley), “a manipular constructivamente sus problemas de ajuste a la autoridad”.

Las escuelas públicas de América han verdaderamente sido una fuerza poderosa y benéfica para la democratización de una gran y mezclada población. Pero debemos ser cuidadosos de seguir evaluándolas cuando, con condiciones cambiantes, se transforman en una trampa universal y la democracia comienza a parecer un exceso de disciplina.”

P. Bourdieu i J.C. Passeron:
El treball pedagògic , la inculcació,  produeix un habitus propi de la classe social que es mourà en el seu campus:
Habitus
És un principi generador i un sistema classificador de nivells socials. Són les disposicions que amb el temps de viure en una societat anem adquirint, la nostra manera d'actuar. Funciona en la majoria de nosaltres de manera inconscient. És la història feta cos. Són els “marges de maniobra”.

El habitus és la generació de pràctiques que estan limitades per les condicions socials que les suporta, és la forma en què les estructures socials es graven en el nostre cos i la nostra ment, i formen les estructures de la nostra subjectivitat. Aparentment el habitus sembla alguna cosa innata, encara que es forma d'esquemes de percepció i valoració d'una estructura social. Fa referència a allò que s'ha adquirit i s'incorpora en el cos de forma duradora. D'aquesta concepció Bourdieu intenta trencar amb el dualisme existent fins al moment entre el fisicalisme objectivista sense subjecte i el subjectivisme fenomenològic sense estructura.
És el punt en el qual convergeixen la societat i l'individu, doncs és una ona, que d'una banda ens diu la manera a ser, o és la manera en la qual un ja ha assimilat els seus patrons i la voluntat d'un propi i de voler, o no, modificar aquest habitus. El producte d'una empresa d'aprenentatge que tots els camps socials utilitzen per exercir control i apropiació.

L'escola capitalista a França, de Christian Baudelot i Roger Establet, ens mostra que l'escola és un aparell ideològic de l'Estat, és a dir, un instrument de lluita de classes fonamentalment marcat per les condicions històriques del país on s'efectua aquesta lluita, així com per les formes concretes que pren. L'aparell francès va ser engegat a França a finalitats del segle XIX per la fracció republicana de la burgesia capitalista, la qual havia de portar el combat sobre dos fronts: un que l'oposava al proletariat industrial i un altre, secundari però decisiu, que l'oposava a les restes encara vives i organitzats d'una aristocràcia recolzada per l'exèrcit, l'Església i la fracció monàrquica i reaccionària de la burgesia. És indubtable que alguns trets siguin comuns a totes les escoles capitalistes del món: divisió en dues xarxes, separació escolar que aïlla l'escola de la producció, domini de la ideologia burgesa i rebuig de la ideologia proletària, etc. L'escola capitalista va unida al capitalisme i ha de desaparèixer amb ell. Aquest procés, tan llarg i tan difícil, ha estat ja iniciat en molts països del món, i per això un estudi com el dels educadors francesos Baudelot i Establet és aplicable als processos semblants que es compleixen dins de tots i qualssevol dels països que viuen sota aquest mateix sistema.

Emanuel Munier:
El personalisme és un corrent filosòfic que posa l'èmfasi en la persona. Considera a l'home com un ser subsistent i autònom, essencialment social i comunitari, un ser lliure, transcendent i amb un valor en si mateix que li impedeix convertir-se en un mer objecte. Un ser moral, capaç d'estimar, d'actuar en funció d'una actualització de les seves potències i finalment de definir-se a si mateix considerant sempre la naturalesa que li determina
El personalisme de Mounier desenvolupa la seva concepció de l'univers personal a través de les següents estructures:
1. Existència incorporada: contra el naturalisme i l'idealisme
2. Comunicació: contra l'individualisme i el col·lectivisme
3. Intimitat: contra la consciència pura o la reificació
4. Llibertat condicionada: contra el determinisme i la llibertat absoluta
5. Transcendència: contra el relativisme o el objectivisme impersonal dels valors
6. Acció i compromís: contra el fatalisme o el deliri de l'acció.

Lourenzo Milani:
Va ser creador d'un mètode pedagògic d'educació diferencial als convencionals, que després del seu decés, es va convertir en tot un moviment educacional i laica catòlic a Itàlia, que fins avui porta el seu cognom.

En el seu llibre "Experiències Pastorals", el Pare Milani va escriure el següent:
"Con frecuencia me preguntan los amigos como hago para llevar la escuela y cómo hago para tenerla llena.
Insisten en que escriba un método, que les precise los programas, las materias, la técnica didáctica.
Se equivocan de pregunta. No deberían preocuparse de cómo hay que hacer para dar escuela, sino de como hay que ser...¡No se puede explicar en dos palabras!...Hay que tener las ideas claras respecto a los problemas sociales y políticos. No hay que ser interclasista, sino que es preciso tomar partido. Hay que arder del ansia de elevar al pobre a un nivel superior. No digo ya a un nivel igual al del la actual clase dirigente. Sino superior: más humano, más espiritual, más cristiano, más todo" 

Paulo Freire:
Conegut com a educador de vocació humanista, el pensador brasiler Paulo Freire és reconegut pels seus textos pedagògics i pels seus programes d'alfabetització d'adults. Les seves innovacions pedagògiques van deixar petjades profundes i avui dia Freire és considerat com un dels pensadors més importants del segle XX en el camp de la pedagogia.

Henry Giroux:
Crític cultural nord-americà i un dels teòrics fundadors de la pedagogia crítica en aquest país. És ben conegut pels seus treballs pioners en pedagogia pública, estudis culturals, estudis juvenils, ensenyament superior, estudis sobre els mitjans de comunicació, i la teoria crítica.

La seva obra il·lustra un nombre de tradicions teòriques que s'estenen des de Marx fins a Paulo Freire i *Zygmunt *Bauman. És també un ferri defensor de la democràcia radical i s'oposa les tendències antidemocràtiques del neoliberalisme, el militarisme, l'imperialisme, el fonamentalisme religiós, i els atacs que ocorren sota l'estat neoliberal sobre el salari social, la joventut, el pobre, i l'ensenyament públic i superior. El seu treball més recent s'enfoca en la pedagogia pública, la naturalesa de l'espectacle i els nous mitjans de comunicació, i la força política i educativa de la cultura global. Els seus escrits han guanyat molts premis i escriu per a una gamma de fonts públiques i estudiantils

Michael Apple:
És un personatge significatiu dins del *ambito de l'educació progressista contemporània i és benvolgut com un dels grans crítics teòrics moderns que més ha escrit sobre la *deconstrucción i que ha analitzat l'educació formal dels Estats Units amb mirada crítica i reflexiva.
"La escuela parace constribuir a la desigualdad en cuanto que tácitamente se organiza para distribuir diferencialmente tipos especificos de conocimientos. Esto se halla relacionado en gran parte con el papel de la escuela en la máximización de la producción de las "mercancias" culturales y técnicas, así como con la función clasificadora o selectiva de la escuela, que asigna a las personas a las posiciones "requeridas" por el sector económico de la sociedad."
Michael Apple, Ideología y Curriculo, Akal. Madrid, 1986. Cap. III, Pág. 63
La teoria educacional d'Apple està centrada en l'humanisme , juntament amb una mirada posmodernista que està lligada al constructivisme, reconstrucionisme, pragmatisme i el reconceptualismo.
Apple es basa en un pensament humanista ( el qual és derivat del moviment del potencial humà), rebutjant així qualsevol educació que estigui centrada en aprenentatges conductistes i assignatures clàssiques.
"La escuela enseña un curriculo oculto que parece conveniente únicamente para el mantenimiento de la hegemonía ideologica de las clases más poderos de esta sociedad."
Michael Apple, Ideología y Curriculo, Akal. Madrid, 1986. Cap III, Pág 63

Basil Brestein:
L'obra constitueix, al costat de la de Bourdieu, el corpus central de la anomenada "nova" sociologia de l'educació. Preocupat, igual que els seus col·legues francesos, pel fracàs dels estudiants provinents de les classes treballadores, realitza una sèrie d'investigacions empíriques i desenvolupa un instrumental heurístic per comprendre la relació entre les funcions en el sistema educatiu i l'estructura de classes socials. Opina que l'escola exerceix un paper en la reproducció de les desigualtats de classe social, gènere, raça, regió i religió. El seu objecte d'estudi és l'aula. A partir de la seva observació sistemàtica, busca una teoria capaç de comprendre la relació del micro (l'aula) i el macro (la societat). Pensa la relació pedagògica com un laboratori de totes les relacions socials. Bernstein es proposa, d'alguna manera, complementar, completar els estudis sobre la relació pedagògica que, segons diu, encara no ha estat explicada.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada